El martiri dels set preveres

Porta del cementiri de Salàs de Pallars
Lloc del martiri

Dijous, 13 d’agost de 1936

Molt de matí, petits grups dels subjectes arribats el dia anterior, sempre acompanyats per un dels milicians locals, van a cercar, casa per casa, els sacerdots: els set i a més mossèn Joan Auger Móra, rector de Barruera, resident a La Pobla des de l’any anterior, i mossèn Serafí Oliva Fort, rector de Monsor i regent de Sant Joan de Vinyafrescal. També en buscaven altres dos que pensaven trobar a La Pobla.

Sense oposar cap resistència, a la primera indicació, tots es posaren mansuetament a les mans d’ells, obeint l’ordre d’acudir al Comitè.

Allí, al convent-col·legi de la Sagrada Família o antiga casa Berenguer, fou constituït el tribunal i començà el simulacre de judici: escorcolls, maltractaments, paraules grolleres i malicioses, blasfèmies i falses actuacions…

Entre els molts testimonis del que s’hi va esdevenir aquella matinada, tenim mossèn Auger, que ens ha dit gairebé textualment: Ens varen escorcollar tots per separat. Un home, que més semblava un dimoni, em va posar la mà al coll, trencant la cadeneta de les medalles i del Sant Crist, va tirar-los a terra amb violència, i va posar-me les mans a les butxaques, m’ho va treure tot i va restituir-me el tabac, el rellotge i també el portamonedes, però es va quedar les quaranta pessetes que hi havia. En una butxaca trobà els rosaris; es posà fora de si em donà una empenta contra la paret, tan forta que em féu trontollar, acompanyant l’acció amb blasfèmies de les més horroroses que he sentit en la meva vida. Tirà els rosaris per terra i els va trepitjar igual que un energumen.

Després escorcollaren mossèn Tàpies que va tornar triomfant i va dir-me amb satisfacció, tot ensenyant-me un petit Sant Crist: mira, no me l’han trobat! Després d’un nou interrogatori, mossèn Tàpies va dir-me: Volien que disposés a favor seu dels béns de…; els he contestat que no podia fer-ho en consciència i que no firmo ni firmaré el que pretenen. I jo, que estava al corrent de l’assumpte, vaig respondre-li: Has fet molt bé, puix aquells béns no et pertanyen.

Estàvem esperant la nostra hora, quan arriba un dels qui havien fet l’escorcoll a casa de mossèn Tàpies, i mostrant-li unes làmines, va dir-li: ¡Usted tan rico, con tantos pobres como hay! Mossèn Tàpies va callar, però mossèn Boher digué: Tenga usted en cuenta que el sacerdote, por su mucha caridad, conservaba dinero de muchas personas pobres.
Mentre s’esdevenien aquests afers, el senyor Morera entrà a la sala, mogut pel pensament de fer alguna bona obra, que – diu- va ocórrer-se-li en passar davant la casa. Efectivament, dirigint-se als del Comitè i referint-se a mi, els digué: Què voleu fer-ne d’aquest vell, coix i tan malalt, que no arribarà viu a Lleida? Aleshores varen portar-me en una altra habitació. Darrera meu vingué mossèn Oliva, que ja estava advertit per un parent seu del Comitè que no li esdevindria res, i va dir-me a l’orella: Es veu que a nosaltres no ens mataran. I estant-nos allí, un milicià va advertir-nos: Os salvamos la vida, pero con dos condiciones: Que no os metáis en política y, -encarant-se amb mi- fíjate bien: que no prediques religión.
La sessió, sense proves convincents, s’anava decandint. El cap de les forces militars, arribades el dia abans digué als del Comitè: Pero, ¿ya sabéis lo que hacéis? Yo me lavo las manos, y quiero que otros salgan responsables de estas muertes. Així fou, efectivament, puix dos membres del Comitè els varen acompanyar fins al lloc on foren assassinats, els quals signaren l’acta d’execució, encara avui conservada, i que després els faria primers “responsables” davant la justícia dels homes.
Devia ésser poc més de les deu del matí, quan aquella feina es donà per acabada. Hom deia, a dins i a fora, que eren portats a Lleida.
Surten del Comitè els set sacerdots, escortats per una vintena de milicians, d’aquella mateixa població i forasters. Els sacerdots no van pas lligats. Han donat proves d’ésser prou dòcils. Amés, cal dissimular un xic el crim que s’ha de cometre.
Al davant va mossèn Tàpies. El cap de les forces insisteix perquè es tregui la sotana; però ell respon: “És l’uniforme que he portat sempre amb tot honor i dignitat“. Segueixen mossèn Martret i mossèn Arnau; després, mossèn Castells i mossèn Araguàs, i, finalment mossèn Boher i mossèn Perot.
L’itinerari és: carrer Major, placeta d’Orteu, pujar per la carretera de Tremp, passar per davant de l’església, seguint amunt per la carretera que porta a Gerri fins al davant de l’Hotel Cortina. Allí esperen els dos camions, amb els soldats, un tercer, de la població, (Antoni Mir Vilanova) a qui poc abans havien obligat a acudir.
En aquest darrer camió pujaren els set sacerdots i l’escorta convenient; al davant va un turisme, amb dos membres del Comitè i el sergent de les forces militars; al darrera, els altres dos camions que condueixen els soldats: Ramon Boix Camats i Genaro Carrera Maymi.
La comitiva davant l’expectació -generalment respectuosa- de la gent, emprèn la marxa. Els sacerdots van asseguts, llevat de mossèn Tàpies, que s’acomiadà d’aquell poble i de la gent, amb la qual havia conviscut prop de mig segle, i diu -girant-se cap a l’església-: Adéu Mare de Déu de Ribera; vinc al cel.
Creuen el Flamicell i, arribats enfront del cementiri, s’ordena a tothom a baixar dels camions. Però, en adonar-se que venia molta gent curiosa, reprenen la marxa.
En passar per l’enllaç de la carretera que porta a Sant Joan, es para novament la comitiva. Els del turisme pugen al poble, escorcollen la rectoria i tornen ràpidament, amb la cartera de mossèn Perot, i continuen el camí. Els sacerdots -diu un testimoni- fan el trajecte silenciosos i recollits: “triumphale silentium”, diria Sant Ambròs.
Un cop arribats enfront del cementiri de Salàs de Pallars, de nou es para el turisme i, conseqüentment, els altres tres vehicles. El cap de les forces mana baixar tothom i, tot donant un tomb pels encontorns, fa marxar el vell de casa “la Paula”, amb el seu nét i altres cinc petits, porque vamos a matar a siete curas.

Els sacerdots, ja ben conscients de la seva fi, van pujant mentrestant la costeta -pel camí d’avui, unes 120 passes- , cap al cementiri. Entre les escenes i detalls testificats d’aquells moments és important de recordar:

  • Una darrera insistència a mossèn Tàpies: Això ja s’ho pot treure, i la resposta: Allà on vaig jo, també va la sotana.
  • Mossèn Araguàs en emprendre el caminet que porta al cementiri, va descalçar-se, i va deixar a la vora les sabates i, segons sembla, va dir: La pujaré descalç com Jesucrist que va pujar així la del Calvari. Aquelles sabates “baixes, negres i deslligades” foren recollides l’endemà pel “Paula”, i lliurades després a la germana de mossèn Araguàs.
  • A mossèn Arnau li fou feta una nova proposta (se suposa que era la de salvar-li la vida, a canvi d’anar al front de guerra), segons es dedueix d’aquestes paraules dites després pel cap de les forces: Si hubiese estado solo, quizá hubiéramos conseguido hacerle aceptar; pero, de hecho no ha querido. Un altre testimoni afegeix que aquí va haver-hi una intervenció de mossèn Tàpies, dient: Ja tens la palma del martiri a les mans, no la deixis escapar. En tot cas remarquen que no serien aquestes paraules altra cosa que un reforç més a la ja dedicada i manifesta voluntat de martiri per part de mossèn Arnau al qual, segons s’afirma, encara abans de disparar-li va fer una nova indicació perquè se separés del grup.
  • També sembla que, ja a les portes del cementiri, un del Comitè va dir: A mossèn Castells podríem deixar-lo; però un altre va respondre que no n’havia de quedar cap, i que mai no havia gaudit tant com en aquells moments. – Jo et perdono -va dir mossèn Castells No necessito perdó de ningú – respongué l’altre.
  • Mossèn Boher demanà permís per a parlar i ho féu d’aquesta manera: Aquí teniu la meva cartera amb cent pessetes que portava, perquè creia, que érem conduïts a Lleida; però, com que veig que ja no en tindré necessitat, us les dono i us perdono en nom de tots. Visca Crist Rei! Altres afegeixen a les paraules de mossèn Boher les que llegim de Sant Josep Cancio: perquè a més d’un crim no feu un robatori.
  • Un altre dels sacerdots també volia parlar, però el cap de les forces s’imposà, dient que no volia ja més explicacions.
Col·locats els set sacerdots afilerats davant la paret de migdia del cementiri – uns de cara, altres d’espatlles-, el cap de les forces ordenà l’execució. Sembla que mossèn Arnau i mossèn Tàpies no eren ben morts encara quan el sergent, després d’haver pogut fer parar el tiroteig, va passar amb la pistola disparant el cop de gràcia a cada un. Les metralladores no les feren servir.
Tots tornaren a la carretera. Un milicià portava els set rellotges i n’oferí un a l’amo-xofer del camió que havia transportat les víctimes sense pujar al cementiri. No el volgué, i rebé l’ordre de tornar-se’n cap a casa.
La comitiva, després de confiar al Comitè de Salàs l’enterrament dels cadàvers, s’adreça a Tremp i se’n va a dinar a “cal Canaleu”. Després, es divideixen en dos grups: el petit, capitanejant per una miliciana, puja Pallars amunt; l’altre, després d’intervenir en la captura dels mossens R. Coll i Riera fins a llur assassinat a Cellers, segueix la ruta empresa cap a Lleida.
Quatre veïns de Salàs, requerits pel Comitè, són els encarregats de donar terra als set cossos dels sacerdots caiguts, dins del mateix cementiri, sota l’ombra dels absis seculars de Sant Pere el Vell.
No sembla que els tractessin amb gaire respecte i mirament. Els Comitès de La Pobla i de Salàs, convingueren de no atendre diferents peticions que varen fer els familiars de les víctimes: a les nebodes de mossèn Tàpies no se’ls permet de recollir el cadàver; una cosina de mossèn Boher, resident a Salàs, que va acudir amb un llençol per a amortallar el cos d’ell, fou amenaçada i foragitada.
L’exhumació dels set cadàvers va tenir lloc el 24 de novembre del 1938. El sepulturer de La Pobla, Antoni Sorigué, dirigí l’excavació. Tots foren identificats sense dificultat, i de tots també va fer-se la recomposició gràcies a la perícia i delicadesa del metge de Salàs, Dr. Miquel Mir i Farré, El cadàver de mossèn Arnau era al capdamunt, el de mossèn Tàpies, al fons.
El diumenge 27 del mateix mes, fou el dia designat per al solemne enterrament a La Pobla. En passar davant el cementiri d’aquesta vila fou agregat a la comitiva el taüt de mossèn Lluís Vives.
L’arribada a la població i l’acte eucarístic celebrat a la Parròquia foren solemnes i emotius.
Al cementiri, els vuit taüts foren col·locat a la tomba de la família Boix Bellera. Posteriorment, hi foren adjuntades les despulles de mossèn Eusebi Farré i de mossèn Pere Vilanova,
Finalment, el 29 de setembre del 1941 tingué lloc la traslació definitiva a la capella del cementiri, on es llegeix: “Aquí descansan esperando la resurrección, los restos mortales de diez sacerdote de la Santa Madre Iglesia que por Cristo y su fe gustosamente derramaron su sangre.”
Font: Mn. Jesús Castells Serra
Martirologi de l’Església d’Urgell – 1939-1939
Pàg. 164-168