Germans:
La primera lectura ha fet un elogi fervent de la saviesa. ¿De quina saviesa es tracta? La cultura actual més que de saviesa parla d’investigació, de tècnica, de ciència; i, als qui es dediquen a aquestes activitats humanes no els diem savis sinó intel·lectuals o científics. Ells conreen l’intel·lecte i d’ell es serveixen per tal de progressar en el coneixement del món i de les seves lleis, de l’home i de la seva complexitat física i psicològica. La ciència és una activitat humana molt noble que justifica la dedicació de tota una vida laboral.
La saviesa, però, és tota una altra cosa. Radica no en la intel·ligència solament, sinó també en els sentits i sentiments, en el cor, en la intuïció, en tota la persona humana; i es pot assolir sense passar per la Universitat ni graduar-se en cap especialitat. La saviesa pot tenir cabuda en una persona d’estudis elementals i, fins i tot, en un analfabet. La saviesa és el coneixement directe de la realitat per via intuïtiva, quasi experimental, de les coses, de si mateix, del propi lloc i de la pròpia funció personal, en el context de tot el que existeix, unit a Déu i depenent d’ell. El savi és el que no s’entrebanca en petites coses de lloc, de temps, de circumstàncies o persones. La saviesa és una visió global de la situació en referència a l’objectiu últim. El savi es veu a si mateix i a cadascuna de les coses exteriors a ell, com les notes melòdiques d’un concert universal que Déu dirigeix i que reverteix en glòria seva.
El camí per arribar a la saviesa és el desig. El qui la desitja l’estima; qui l’estima, arriba fàcilment a contemplar-la. Ha dit el llibre de la Saviesa: ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen. (…) La trobarà asseguda a les portes de casa. El qui està revestit de la saviesa troba sentit a tots els esdeveniments, i tot ho encamina cap a la seva fi natural i positiva.
La paràbola de les deu noies és una poètica descripció de la saviesa inicial i de la saviesa madura. Cinc d’elles havien començat a entrar pel camí de la saviesa. Sabien prou be el què volien: anar a rebre l’espòs, entrar a la festa del banquet nupcial. Aquella festa és símbol el Regne del cel i elles l’havien elegit, però no havien sabut preveure la demora de l’espòs, cosa que les va abocar a la imprudència de sortir a l’espera sense provisió d’oli. Les altres cinc, que havien progressat fins a una saviesa madura, van preveure la possibilitat d’una llarga demora i es varen proveir d’oli suficient per a les torxes.
Comencem, nosaltres també, el camí cap a la saviesa, emparats en un desig ardent i constant. Podríem fer nostres les paraules del Salm i repetir-les tot pregant, tantes vegades com puguem: Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de Vós, per Vós es desviu el meu cor com una terra eixuta sense una gota d’aigua.
