Germans:
Tots els batejats formem el Poble de Déu, l’Església. Com en un estat civil, una societat o una família, en l’Església hi ha diferents funcions i responsabilitats. En cada estament tot funciona a les mil meravelles quan cadascú ocupa el seu lloc responsablement i exerceix el seu carisma amb sinceritat i dedicació, no mirant-se a ell mateix, sinó al bé col·lectiu.
Al poble d’Israel hi hagué primer el temps dels profetes. Ells eren persones no jeràrquiques, sinó sorgides espontàniament del poble, dotades d’una intensa vida interior i d’un carisma contemplatiu, que els feia idonis com intermediaris entre Déu i la comunitat. La seva missió era la de tenir encesa la torxa de la fe monoteista dels pares, i la de vetllar perquè els costums del poble no s’allunyessin del recte camí i del culte veritable al Déu viu.
A poc a poc va minvar la missió dels profetes i va entrar en vigència el servei dels sacerdots, els mestres de la llei i la presència legalista dels fariseus. Amb aquells canvis va començar a haver-hi desviacions del camí recte, com no estar atents a honorar Déu per mitjà del vertader culte espiritual i, com diu el profeta Malaquies, s’arribà a no fer cas de Déu, reduint el culte a ritus purament externs no exempts d’hipocresia. L’altra fallida fou l’abandó dels pobres a llur sort.
Jesús amb la seva missió pública començà de renovar-ho tot i advertí als apòstols, continuadors de la seva missió, de les desviacions sacerdotals de l’època, que consistien a fer-se veure de la gent, i a carregar damunt el poble la duresa de la llei, que ells s’escapaven de complir. Llavors donà als apòstols un encàrrec rigorós: vosaltres heu de ser servidors; servidors de la comunitat i servidors de la paraula (la Bona Nova que els ha esta confiada). La missió, per tant, irrenunciable del ministeri sacerdotal a l’Església, és la de servir, tot mirant d’oblidar-se tant com sigui possible de les pròpies conveniències i necessitats.
Han d’intentar imitar Sant Pau, que diu als de Tessalònica que els estima com les mares que acaronen els seus fills i que està disposat a donar-ho tot per ells, fins i tot la pròpia vida. Així, entre ells, treballà nit i dia mentre els anunciava la Bona Nova de Déu, per no ser una càrrega per a ningú. Amb això, Sant Pau ens posa el llistó molt alt a tots els sacerdots i nosaltres ens hem d’esforçar per apropar-nos-hi.
Els fidels tenen també la seva tasca, que consisteix a acollir la paraula de Déu en el seu cor, alegrar-se profundament amb la Bona Notícia que els és anunciada, entrar en una actitud de resposta tot corresponent a l’amor que els és donat gratuïtament, i posant els seus carismes i talents al servei de la comunitat.
Així serem el poble de Déu, poble en marxa, fent junts el camí. El camí que ens separa de la plenitud total, de l’acompliment del projecte de Déu en el seu Regne.