Germans:
El Senyor, que estima tots els homes i no avorreix res del que ha creat, mou secretament els fils de la història i n’assenyala els grans trets, tot corregint aquelles desviacions que apartarien la creació del seu destí final. Podríem dir que l’home no té mai l’última paraula, sinó la penúltima escassament. Així, quan el poble d’Israel estava prou corromput, Déu permeté la invasió del país i la deportació a Babilònia de totes les persones més importants o significatives socialment i política. Passats setanta anys d’exili, el poble havia revifat la seva fe i emprès, amb vergonya i penediment, el retorn ètic i moral al seu Déu, ajudats pel magisteri el profetes. Llavors, Déu desvetllà el cor del nou rei de Pèrsia, Cir, perquè tornés als exiliats la llibertat i els donés el suport moral i econòmic necessari per tornar a la seva terra i reconstruir el temple de Déu i les seves cases i propietats.
De manera semblant, la marxa de la Història dirigida per Déu en suprema instància, apareix condicionada pel comportament humà. Sempre que el poble prescindeix de Deu, cava una fossa als seus peus i prepara la ruïna fins que, recuperat el seny i la rectitud moral, torna al seu Déu que és l’únic bé total de l’home: Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre. Amb tot, Déu deixa sempre que l’home exerceixi la seva llibertat i li dóna temps de trobar personalment el camí.
D’acord amb el pla de Déu, la missió de Jesús no va ser de cap manera política. Ell no es va arrogar el govern de la casa terrenal; es va proposar només d’orientar i preparar els homes, perquè ells mateixos estiguessin en condicions de governar-la correctament. Ell es proposava només de convertir el cor dels homes, perquè poguessin ordenar la vida terrenal segons el pla de Déu. Els seus enemics volien implicar-lo en qüestions polítiques, però ell es defensà resoludament. Hem vist a l’Evangeli: Els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li:(…) ¿És lícit o no de pagar tribut al César? (…) Jesús els respon: ‘Retorneu al César això que és del César, i a Déu, allò que és de Déu’.
El deure de l’Església, ara, és de seguir la pauta de Jesús. Per això no vol -ni deu- barrejar-se amb el govern de la ciutat terrenal. No demana per a ella res més que la llibertat de professar i de proclamar la seva fe, d’anunciar la moral de l’Evangeli i l’oportunitat de servir els homes amb amor i fidelitat.
Si el món parés atenció al magisteri de l’Església i encarnés el seu esperit de veritat, d’amor i de justícia, els homes d’Estat disposarien dels millors mitjans per construir una societat de benestar i felicitat. Si els súbdits cristians, per la seva part, imitessin els cristians de Tessalònica, podrien configurar un món que seria el pòrtic del cel. Recordem allò que els escriu Sant Pau: No deixem de recordar com la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats.
