Estimats germans:
Quina actitud més estranya, la dels fariseus! Es veu que aquell dia els deixebles de Jesús tenien gana i van comença a collir espigues per desgranar-les i menjar-se el gra. Quan els fariseus ho van veure protestaren, perquè allò era faltar al repòs del dissabte. Segons ells, l’acció dels apòstols devia ser segar i batre.
Els fariseus pertanyien a una secta legalista i feien consistir la perfecció en el compliment estricte de la llei fins a l’últim detall, encara que fos irrellevant o, fins i tot, ridícul, mentre que s’ocupaven menys de la rectitud d’intenció i de la puresa de cor.
Jesús venia, per contra, a potenciar les bones disposicions interiors sense desprestigiar la llei, tot posant-la, però, al seu lloc. La llei és una ajuda, una norma que ens orienta per saber per on hem d’anar. En les societats avançades estem acostumats a guiar-nos per la llei: la del Codi civil, del de circulació, etc. Els cristians i els adeptes a qualsevulla religió coneixem els manaments respectius i els hem de respectar. És més, allò que ens ha de motivar a complir el manaments i les lleis és el convenciment interior i el desig d’un comportament moral que ens consolidi com a éssers humans i com a fills de Déu. Llavors mai no serem esclaus de la llei i sabrem quan hi pot haver una excepció i una raó suficient per a no complir algun detall de la llei, en una circumstància concreta. En aquella ocasió Jesús va pronunciar una sentència, que ha quedat per sempre com una referència obligada en aquesta matèria: El repòs del dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home per al repòs del dissabte.
La llei de Déu, en el seu tercer manament, ens mana reposar del treball de cada dia, un dia a la setmana, per al nostre bé. Humanament, trencar el ritme monòton del treball és lliurar-nos d’una alienació perjudicial. Aquesta, però, és només una part del sentit d’aquest precepte. L’altre aspecte és l’expressat en aquelles paraules del llibre del Deuteronomi: El dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu.
És aquí on potser falla molta gent del nostre temps. Si durant la setmana no hi ha temps, donat el neguit en què es viu, ¿per què no aprofitem el diumenge per asserenar-nos davant Déu i fer-ne un temps de relació amorosa amb el Senyor i d’atenció a la seva veu interior?
L’Església ens ho facilita convocant-nos a la celebració dominical de l’Eucaristia, que és atenció relaxada a la paraula de Déu i exercici de fe i d’amor en el sagrament de la presència de Jesús ressuscitat. A la carta de Sant Pau hem llegit: Al principi Déu ordenà que la llum resplendís enmig de la foscor, i ara és ell qui ha resplendit en els nostres cors. Això s’acompleix millor que mai en la celebració comunitària de l’Eucaristia. És el moment més apte per obrir la nostra vida a la mirada amorosa de Déu i fer-li ofrena del treball, els sofriment, els goigs, els èxits i els fracassos.
