Germans:
Tothom cerca necessàriament la felicitat. Tots sentim veus que ens criden a la felicitat i que prometen donar-nos-la. Més que mai al nostre temps, quan la publicitat es vesteix de gala i fa atractives insistentment, als nostres ulls i la imaginació, tantes i tantes coses.
La primera crida que ens arriba són les proclames i els criteris del món, que cada vegada criden més fort i amb insistència més impúdica. Des d’allí ens arriben missatges com aquestos: feliços els rics, els qui riuen, els qui s’afarten, els qui es permeten tots els plaers… Són ofertes que es redueixen a passar-s’ho bé, a trobar una mica de satisfacció per als sentits, sorollós i estrafolari. Lliga’t -ens diuen- al sexe, al menjar i al beure, a enlluernar els altres. I tot amb un desfici que posa de manifest la buidor interior.
Molts no hi veuen més enllà i es queden passant-ho bé alguna estona i vivint neguitosos durant tot el temps: abans, durant i després. En aquest cas, res de viure amb el goig a l’ànima, sinó esperant sempre a “la que passa”, caçant una mica de plaer, si es posa a tret.
En contra d’aquest estil de vida, avui hem sentit a les lectures una altra crida suau i dolça com ventijol. Ens deia la primera lectura: Busqueu el Senyor tots els humils del país, (…) busqueu la bondat, busqueu la humilitat, busqueu refugi en el nom del Senyor. Déu és la llum esclatant. ¿Qui, sinó ell, pot fer realitat aquella esperança que ell mateix ha posat en el nostre cor? Perquè és Déu qui ha posat en nosaltres aquest desig de felicitat que sentim i aquesta necessitat interior que ens empeny a cercar-la sempre. Sant Agustí ho deia molt bellament: Ens heu fet per a vós, Senyor, i el nostre cor es troba inquiet i neguitós fins que no reposi en Vós.
L’Evangeli que hem escoltat és la proclamació de la felicitat. Jesús crida fins a vuit vegades: Feliços! Feliços els qui escolten la Bona Notícia. La felicitat que ell promet no és la de petites dosis -ara sí, ara no- sinó un goig de plenitud que té la seva arrel en la fe: Feliç tu, que has cregut!, li diu Elisabet a Maria. Una felicitat que s’estén de dins cap a fora.
És la felicitat que ve de cercar el Senyor, de creure en ell, de saber-se estimat per ell, acollit i agombolat amb la seva providència. Aquesta presència de Déu en la vida crea un clima i unes disposicions que fan créixer la felicitat com un arbre de multitud de branques, cada una de les quals és font de nova felicitat. Per això són feliços els pobres en l’esperit, és a dir els humils, els qui passen tribulacions per causa de la justícia, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau al seu entorn.
Germans, és hora de descobrir, acceptar i creure que la nostra felicitat està en Déu, que és Déu mateix i que, per a ésser feliços, només ens cal deixar-nos omplir per ell.
