Estimats germans:
El que ara celebrem és un esdeveniment molt important. Amb el sant Sopar del Senyor volem fer no sols commemoració d’un fet històric decisiu, com és aquell àpat de comiat ofert per Jesús als seus íntims i, endemés, la passió, mort i resurrecció de Jesús, sinó que també ens hi volem implicar de ple, no com espectadors o com a estudiosos del passat, sinó com personatges que formem part essencial de la trama que comença amb aquest sopar, i s’acabarà amb un esclat de joia immensa, la nit i el dia de Pasqua.
Ara, evoquem aquell sopar de Jesús amb els dotze i el renovem. Ara, és Jesús qui està reunit amb nosaltres. Ara, som nosaltres els convidats a la seva taula i ens podem sentir feliços perquè és l’anunci del gran Banquet del Regne. Aquest acte, molt especialment, com també la missa que celebrem cada diumenge, és l’acompliment dòcil d’allò que manà Jesús als seus, després d’haver-los donat a prendre el seu Cos i la seva Sang: Feu sempre això en memòria meva.
Jesús va fer aquell sopar de comiat amb tota la tendres i el dolor immens que comportava el moment, la nit que havia de ser lliurat. I, avui, com en el seu moment històric, aquesta celebració enceta al pas de Jesús a través de la seva mort en creu, cap a la meta triomfant de la seva resurrecció. Per això, aquesta celebració ens introdueix a la vivència personal de tot el misteri inclòs en els sofriments, en la mort i en la resurrecció de Jesús.
Un clima especial d’amor, de generositat i d’esperança, amarada de dolor per l’angoixa del moment present, devia presidir la reunió tot al llarg del sant Sopar, i es convenient que presideixi el nostre. Per tal d’entrar-hi més intensament escoltem aquelles paraules de Jesús: Havent estimat fins a l’extrem els seus que eren al món. Un amor que ens ha deixat com herència, perquè el visquem a semblança seva, com el manament més gran. En realitat, com l’únic manament. Un amor senzill, humil i servicial, palès en el signe de rentar els peus als apòstols.
Com a cloenda excel·lent d’aquell sopar, Jesús oferí al Pare el seu cos i la seva sang, i els donà als apòstols perquè els prenguessin en comunió. El seu cos i la seva sang són el record que deixa com a memorial seu, fins que torni. També com aliment per al camí d’alliberament, mentre fem via cap al Regne. Al servei d’aquest gran do hi ha el ministeri sacerdotal: el prevere que presideix l’eucaristia és signe representatiu de Jesucrist, no pas per poder o privilegi, sinó per al servei de la comunitat, talment com ho va fer Jesús.
