És aquesta la pregària que feia fa uns anys el Papa Francesc: “Veniu, Senyor Jesús, que us necessitem. Apropeu-vos a nosaltres. Vós sou la llum: desperteu-nos del somni de la mediocritat, desperteu-nos de la foscor de la indiferència. Veniu, Senyor Jesús, feu que els nostres cors distrets estiguin vigilants: feu-nos sentir el desig de pregar i la necessitat d’estimar”. Necessitem fer nostra aquesta pregaria en temps de dificultats econòmiques, de desànims, de guerra… quan viure esdevé potser més feixuc.
La invocació “Maranatha! Veniu, Senyor Jesús!”, significa “El Senyor ve”. És una constatació, una declaració de fe, un crit d’esperança… El Senyor ve, està venint. No deixa de venir. La podem dir al principi de cada dia i repetir-la sovint, abans de les reunions, de l’estudi, del treball i de les decisions que hem de prendre, en les malalties, en els moments importants i en els difícils, quan intercedim pels germans, quan cridem prou de guerres i que arribi la pau… Clamar sempre: Veniu, Senyor Jesús! Una oració breu, un crit del qui se sent absolutament pobre i espera que el salvi Déu, el jutge just i misericordiós. Un clam que neix del cor.
Comença un nou any litúrgic, que ens és donat per a fer-lo fructificar, per estimar i viure amb sentit, per donar-nos al màxim, com féu Jesús. L’Advent és el temps de l’esperança, perquè si Déu ve, tot és possible, la salvació es realitza. Com a la Verge Maria a Natzaret, també se’ns diu a cadascú de nosaltres: “A Déu res no li és impossible” (Lc 1,37). Ell ho renova tot, canvia la nostra història perquè puguem “veure la claror de la mirada de Déu”. Revisem, doncs, amb esperança allò que ens cal convertir per tal d’arribar al Nadal del Senyor amb esperit renovat i mirada neta.
Esperem, perquè volem anar més enllà, obrir-nos al futur nou que arriba, i acollir el Déu que tot ho transforma. Déu arriba amb poder. L’Apocalipsi invita a adorar “el qui és, el que era i el qui ha de venir!” (Apoc 1,8). La Verge Maria i Sant Josep acolliren el Crist i posaren totes les seves vides al servei d’aquesta missió tan única i tan sorprenent, de fer possible el naixement i l’educació a Natzaret el Fill de Déu fet home. Ells ens han d’anar acompanyant durant aquest Advent, si volem aprendre a acollir el Senyor. Igualment el profeta Isaïes i el darrer profeta -el més gran nascut de dona-, St. Joan Baptista, ens desvetllen perquè ens convertim de veritat i acollim el do gratuït de Déu, que tot ho transforma, com l’aigua que fa florir el desert.
L’Advent ens ajuda i urgeix a preparar bé el Nadal. No serà tant preparar coses i festes, que potser també, però sobretot serà preparar-nos nosaltres amb caritat, oració i penitència autèntiques. Que no ens passés que ens quedéssim en uns dies de festa, d’àpats familiars i de regals, però ens perdéssim el que és primer i principal: l’acollida del qui arriba per renovar totes les coses. L’Advent ha de significar l’acollida de Déu que es fa Déu-amb-nosaltres i que canvia la història; l’acollida de Jesucrist que es fa germà nostre i que roman amb nosaltres tots els dies, fins a la fi dels temps. I això sí que ens dóna autèntica esperança. “Veniu Senyor Jesús! Us esperem!”.
