2. Estar tots més a prop de la gent i que puguin veure com vivim. Teològicament d’això se’n diu Encarnació, allò que Jesús només va començar, deixant que amb l’exemple personal i amb el testimoniatge, nosaltres anéssim completant la part de la tasca que ens ha estat confiada (Col 1,24). Avui, més que abans, estar amb la gent vol dir no esperar que vinguin, que potser no vindran, sinó sobretot anar a les cruïlles i a les fronteres, llocs que sempre estan plens de gent, o bé anar on hi ha persones en situacions difícils. Perquè si la gent no ve, hem d’anar nosaltres allà on són… I que vegin la bondat, la simplicitat i l’alegria de la nostra vida, que aquesta és la predicació més eficient (Mt 5,16). Cal mostrar les conviccions i el testimoni no impositiu, i amb freqüència aquesta és i serà la nostra principal predicació. Així descobrirem bondats amagades. I quan convingui rentar els peus a la gent, fer-ho com qui no fa res, ja que Jesús ho va fer el primer i, ens donava exemple.
3. Paciència, saber aguantar i quan faci falta patir… Si volem evangelitzar ens hem d’anar acostumant al petit miracle d’un silenci que de vegades sembla inacabable, com el dels anys de Natzaret, trenta de trenta-tres, quan Jesús, la Paraula encarnada callava, però anava creixent. Perquè la força de la gràcia es manifesta sobretot en temps de silenci aparent de part de Déu. Que Jesús creixi en nosaltres mentre nosaltres disminuïm (Jo 3,30), com desitjava i ens ensenyava el Baptista, una lliçó que potser encara no hem entès del tot. Aquest és el calendari de Déu on tot hi està ben apuntat i on les coses es van succeint al moment oportú. I si arriba el moment de parlar i de denunciar, que pot arribar i segurament arribarà de tant en tant, doncs fer-ho pensant només a ajudar la gent i evitant en tot el possible ferir, que això avui no porta enlloc. Dolcesa i intel•ligència. Pau i serenor.
4. Estimar plens d’esperança. No hi ha res més cristià que esperar. Nosaltres mateixos som el resultat del somni esperançat de Jesús, que tot ho confiava al Pare. Somiem, doncs, que ens dóna identitat, i fem que la gent somiï. Necessitarem tota la inventiva del món i especialment avui ens farà falta molta paciència, perquè algunes coses s’han posat difícils i costa amunt; però en gran part el repte és aquest. I mentre correm la nostra etapa d’aquesta cursa apassionant, avui se’ns ofereix la gran ocasió de fer no una nova Església però sí renovar a fons la que ja formem i ens ha estat confiada. Una Església acollidora, que aporta sentit i esperança, que mostra fins on arriba l’amor de Déu.
