Un “atri” d’encontre entre creients i no creients (i 2)

- per Mons. Joan-Enric Vives, Arquebisbe-Bisbe d'Urgell
Reprenent la proposta pastoral del Papa Benet XVI d’obrir un “atri” per a l’encontre entre creients i no creients, que va tractat recentment la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell, són il·luminadores les seves paraules (Discurs a la Cúria, 2009): “Considero important sobretot el fet que també les persones que es declaren agnòstiques i atees ens han d’interessar a nosaltres com a creients. Quan parlem d’una nova evangelització, aquestes persones potser s’espanten. No volen veure’s a si mateixes com objecte de missió, ni renunciar a la seva llibertat de pensament i de voluntat. Però la qüestió sobre Déu segueix estant també en ells, encara que no puguin creure en concret que Déu s’ocupa de nosaltres. Com a primer pas de l’evangelització hem de tractar de mantenir viva aquesta recerca; hem de preocupar-nos que l’home no descarti la qüestió sobre Déu com a qüestió essencial de la seva existència; preocupar-nos que accepti aquesta qüestió i la nostàlgia que s’hi amaga.” Ens cal captar la preocupació pastoral expressada amb una grandíssima delicadesa i fer-nos conscients que quan es parla d’evangelització, els no creients se senten molestos perquè es veuen reduïts a mers objectes de l’acció evangelitzadora i no volen tampoc renunciar a la seva llibertat de pensament.

Al llarg de la història hi hagut moltes iniciatives de l’Església encaminades a trobar punts en comú amb les persones que no professen cap religió, o que es declaren agnòstics o atees, des que Pau VI, recollint l’esperit del Concili Vaticà II, va instituir el Consell Pontifici per al Diàleg amb els No-Creients. Ara, potser per primer cop en molt de temps, es podrien donar les condicions per a construir un marc de diàleg no llastrat per cap ideologia, i per això cal que agnòstics i creients estiguem oberts i mostrem una bona disponibilitat per assolir vies de diàleg, ja que ens necessitem mútuament, i perquè els cristians no ens podem acontentar amb creure, sinó que hem d’estar disposats a conèixer Déu més profundament a través del diàleg amb els altres, especialment els crítics amb la nostra fe. Sovint trobem confrontació entre la tradició cristiana i la societat contemporània, i d’aquí la dificultat de la possibilitat immediata d’un diàleg serè i constructiu entre creients i no creients, perquè, ens topem amb actituds fonamentalistes, tant pel cantó ultracatòlic, que s’empara en la religió per negar la realitat, com per la banda antireligiosa, que de vegades arriba a ser tan dominant que ni tan sols té consciència de ser-ho. I això es veu sobretot quan es parla de temes com l’avortament, l’eutanàsia o determinades qüestions bioètiques.

“Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.” (1Pe 3,15), recomana St. Pere a la primera comunitat cristiana. La proposta de Benet XVI d’obrir espais i “patis” més concrets de diàleg entre creients i no creients reclama de nosaltres els creients sortir a l’encontre dels germans que no creuen, amb saviesa, estimant la nostra pròpia identitat i sabent-la defensar i oferir amb argumentació i sobretot amb vivències i testimoniatge convençut i convincent. I també ens reclama paciència, espera del moment oportú, pregària, humilitat i sobretot amor a l’altre. Crist ens fa confiança perquè donem testimoni d’Ell. Només per la força de l’Esperit podrem sortir a l’encontre amb gestos acollidors i amb humil convenciment missioner.

Compartir