Els Delegats de Pastoral Vocacional de les Diòcesis de Catalunya tornen a insistir un any més en una acció pastoral conjunta humil, però necessària, de fe i d’amor: pregar tots units per les vocacions. Pregar en “cadena”, cada Bisbat de Catalunya durant tot el mes de novembre, en uns dies senyalats. Més en concret, a Urgell pregarem els propers dies 6, 16 i 26 de novembre, fent una senzilla cursa de relleu d’oracions. Cadascú que ofereixi una estona del dia o de la nit perquè, amb súpliques, intercedim ininterrompudament per tal que Déu ens regali noves i joves vocacions a la vida sacerdotal, a la vida consagrada i a la vida laïcal i familiar compromesa. Tenim la confiança que serem escoltats.
En aquest Any sacerdotal que estem vivint fins al juny de 2010, hem de pregar especialment pels sacerdots, com ja anem fent, donat que és un any dedicat a la persona dels preveres, així com dels qui s’estan formant en els Seminaris per tal d’esdevenir preveres, i també, misteriosament, pregarem per aquells que són cridats en el cor de Déu però encara han de respondre a la crida. Ens sosté la pregària del mateix Jesús: “Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m’has donat, perquè són teus. No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula” (Jo 17,9.20). Que tots responguem amb un amor sempre més gran i més generós a la crida de Déu.
El model d’oració d’aquest any ha de ser el nou Patró de tots els sacerdots, sant Joan Maria Vianney, rector d’Ars (França) al segle XIX, i que és model de confiança i de donació pastoral fins a l’extrem, envers tots els seus feligresos. Ell deia: «Si comprenguéssim bé el que representa un sacerdot sobre la terra, moriríem: no de por, sinó d’amor. Sense el sacerdot, la mort i la passió del nostre Senyor no servirien de res. El sacerdot continua l’obra de la redempció sobre la terra. ¿De què ens serviria una casa plena d’or si no hi hagués ningú que ens n’obrís la porta? El sacerdot té la clau dels tresors del cel: ell és qui obre la porta; és l’administrador del bon Déu; l’administrador dels seus béns. Deixeu una parròquia vint anys sense sacerdot i adoraran les bèsties. El sacerdot no és sacerdot per a si mateix, sinó per a vosaltres». Demanem amb esperança i amb perseverança les vocacions sacerdotals que tant necessitem en els nostres bisbats rurals i a tot arreu!
Amb tot sorgeix la demanda, ¿hi creiem prou en el poder de l’oració? ¿Deixem que Déu ens parli i consoli en l’oració? ¿Assaborim les delícies de la seva amistat i del seu amor immens? ¿Li obrim el cor perquè conegui les nostres autèntiques necessitats? Jesús ens ho promet: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell i ell amb mi” (Ap 3,20). Obrim la nostra porta interior al Crist, des de la pregària, i viurem una comunió esclatant de joia i de vida amb Ell. I ajudem amb gemecs i súpliques, perquè d’altres també s’obrin de bat a bat al Crist que els invita humilment a fer-se deixebles seus.
