Continuem les reflexions que suggereixen els capítols 4rt. i 5è. de l’Exhortació del Papa Francesc, L’alegria de l’amor, que són aquells en què els esposos poden trobar-se més implicats. El capítol 5è, “Amor que es torna fecund” (nn. 165-198), després d’una breu introducció en què es manifesta que «l’amor conjugal no s’esgota dins de la parella», sinó que «sempre dóna vida», inclou tres apartats: 1. Acollir una nova vida; 2. Fecunditat ampliada; i 3. La vida a la família gran. Poden ajudar-nos a revisar i a millorar.
- Acollir una nova vida: La família és «l’àmbit no només de la generació sinó de l’acollida de la vida, que arriba com a regal de Déu». Acollida que després prossegueix amb la custòdia dels fills i que té com a destinació final el goig de la vida eterna. I consta de dos apartats: L’amor en l’espera pròpia de l’embaràs, i l’amor de mare i de pare.
- Fecunditat ampliada: Dedicada a les parelles que no poden tenir fills. El Papa afirma que «el matrimoni segueix existint i conserva el seu valor i indissolubilitat» i recorda que «l’adopció és un camí per a realitzar la maternitat i la paternitat d’una manera molt generosa», ja que «és l’acte d’amor de regalar una família a qui no en té». Tanmateix «la procreació o l’adopció no són les úniques maneres de viure la fecunditat de l’amor», ja que la família no ha de tancar-se en si mateixa, sinó sortir a la recerca solidària, sense oblidar els seus deures socials; i quan els realitza, la unitat de la família creix i «s’omple de nova llum». A més «amb el testimoni, i també amb la paraula, les famílies parlen de Jesús als altres, transmeten la fe, desperten el desig de Déu, i mostren la bellesa de l’Evangeli i de l’estil de vida que ens proposa». D’aquesta manera, «la seva fecunditat s’amplia i es tradueix en milers de maneres de fer present l’amor de Déu en la societat». Aprofita per recordar que no es pot participar sacramentalment del Cos i la Sang de Crist a l’Eucaristia i oblidar el compromís social que això implica, ja que cal obrir les portes de la pròpia família a una major comunió amb els qui la societat descarta.
- La vida a la família gran: És una crida perquè el petit nucli familiar superi l’actual individualisme i no s’aïlli de la família ampliada, on hi ha els pares, els oncles, els cosins, i fins i tot els veïns. Té quatre apartats: Ser fills; els ancians; ser germans; i tenir un cor gran.
Tots som fills i aquesta identitat és per sempre, fins i tot en l’ancianitat, i això ens recorda que la vida és un do que hem rebut, «el primer regal que ens ha estat donat». Honrar pare i mare és el manament que «conté una cosa sagrada, a l’arrel de qualsevol altre tipus de respecte entre els homes».
Els ancians: Déu «espera que escoltem el crit de la gent gran. Hem de despertar el sentit col·lectiu de gratitud, d’estima, d’hospitalitat, que facin sentir a l’ancià que forma part viva de la seva comunitat.
Ser germans: «és precisament la família la que introdueix la fraternitat al món», i a partir d’ella «s’irradia com una promesa sobre tota la societat». «Tenir un germà, una germana que t’estima, és una experiència forta, impagable, insubstituïble», diu el Papa Francesc.
Un cor gran: Estimula a obrir les relacions no tan sols al nucli familiar, sinó a tota la parentela, i també als amics, i incloure-hi els que es troben en situació d’exclusió social o fins i tot els de conductes més desastroses.
