Quan als inicis del meu ministeri episcopal, vaig visitar els sacerdots barcelonins missioners al Nord del Camerun, lloc de majoria musulmana, em va sobtar -i agradar- que els infants ens cridessin joiosos en veure’ns pel carrer: “Nazara! Nazara!”. M’explicaren que al·ludien al fet que érem cristians. I és que els seguidors de Jesús són coneguts pels musulmans com a “natzarens”, i aquesta és la paraula usada en el text àrab de l’Alcorà (nazara). En cert sentit, doncs, som natzarens, és a dir, deixebles de Jesús, el Natzarè. Aquell petit poblet de Galilea on Jesús va viure durant trenta anys una “vida oculta” de silenci, pregària, treball i família -el 90% de la seva existència a la terra-, és la nostra pàtria espiritual.
Dir Natzaret i Galilea, és dir “Benaurances”, l’estil de vida del Regne que Jesús “canta” com la felicitat plena de tota persona humana. És a Natzaret on Jesús va viure les Benaurances, abans de predicar-les; i les pogué predicar, perquè primer les havia viscudes llargament, senzillament, en la vida misteriosa de Natzaret (Cf. J.L. Martín Descalzo). Aquí hi ha la font del nostre “viure en Crist”.
El seguiment de Jesús el Natzarè, ens ha de portar a viure la quotidianitat a vegades grisa dels nostres dies amb l’estil de Natzarè. El Catecisme (nº 531) diu: “Durant la part més llarga de la seva vida, Jesús va participar de la condició de la immensa majoria dels homes: una vida diària sense cap grandesa aparent, vida de treball manual, una vida religiosa de jueu sotmès a la llei del Senyor, una vida dintre la comunitat. De tot aquest període, només se’ns ha revelat que Jesús era “obedient” als seus pares i que “creixia en saviesa, en edat i en gràcia davant de Déu i dels homes” (Lc 2,51-52)”. El Papa Benet XVI en el pelegrinatge que l’any passat va realitzar a Terra Santa, ens digué des de Natzaret el 14 de maig: “Voldria atreure l’atenció de tota l’Església vers aquesta ciutat de Natzaret. Tots tenim necessitat, com aquí va dir Pau VIè., de tornar a Natzaret, per contemplar sempre de nou el silenci i l’amor de la Sagrada Família, model de tota vida familiar cristiana”.
Avui es clou el temps de Nadal i Epifania, i iniciem el camí de la vida “ordinària”, feta de joia pel baptisme rebut, que ens fa fills de Déu i temples de l’Esperit Sant, feta d’amor i de perseverança en els propis compromisos, feta de pregària i de petits detalls i serveis, de responsabilitat en el treball i d’oferiment dels dolors i creus de la vida, feta d’alegries i penes… Es tracta de ser “sants” en les coses normals i ordinàries de la nostra existència. El Concili Vaticà II afirma que “la crida a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat, s’adreça a tots els qui creuen en Crist, qualsevol que sigui la seva categoria i estat” (LG 40). Tothom és cridat a la santedat: “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte” (Mt 5,48). “La perfecció cristiana només té un límit, el de no tenir límits” ensenya St. Gregori Nazianzè (s.IV).
Jesucrist, el nostre Déu i el nostre germà, és la fita del camí de les nostres vides, que és en Déu, i el camí mateix -“Jo sóc el Camí” (Jo 14,6)- per on hem de transitar si volem viure de debò la vida. Ens fa bé prendre’n consciència novament, en aquest any de gràcia 2010 que tot just acabem d’iniciar. Siguem durant tot l’any fidels a la immensa gràcia rebuda en el nostre propi baptisme.
