Potser el clam dels pagesos ha estat incòmode per a alguns, però en el nostre Bisbat d’Urgell ho vivim més de prop i sabem que la raó els assisteix. Els afecta molt la baixada de la producció per la sequera, l’encariment dels costos de producció, que no poden traslladar als preus, les creixents exigències burocràtiques, la insuficiència dels ajuts i, en definitiva, el progressiu descens d’ingressos que han fet esclatar un clam d’indignació previsible, larvat des de fa anys. Aquí i arreu s’ha fet difícil viure de l’activitat agrícola i ramadera i s’han de tancar moltes explotacions, amb conseqüències negatives de tot ordre en les nostres zones rurals. És cert que aquesta és una problemàtica d’abast mundial, que afecta sobretot petits productors agrícoles, sovint explotacions familiars, que venen de moltes generacions anteriors, que veuen com una economia cada cop més globalitzada, la degradació mediambiental i el canvi climàtic acaben forçant-los a vendre les terres o abandonar conreus. I això no és just i no ens ho podem permetre.
Governants i conjunt de la societat hem de prendre consciència de l’aportació central de la pagesia per al desenvolupament sostenible d’un país i hem d’actuar amb coherència. El treball agrícola té una funció social, cultural, econòmica i ambiental de primer ordre que ha de ser protegida. L’Església ens en sentim solidaris i ens volem al seu servei. La Doctrina Social de l’Església s’ha pronunciat sovint en aquest sentit (Compendi de DSE n. 299) i reclama que s’implementin polítiques que donin valor a l’agricultura i als treballadors del camp, que són la base d’una sana economia. I demana que es reflexioni sobre el significat del treball agrícola i les seves múltiples dimensions, avançant cap a una agricultura més estimada i rellevant en la vida social i econòmica del país.
El Papa Francesc sobre aquesta problemàtica, ha recordat a les autoritats que tenen “el dret i la responsabilitat de prendre mesures de clar i ferm suport als petits productors i a la varietat productiva” i “posar límits als qui tenen més recursos i poder financer”. Insisteix en la importància d’evitar que formes concentrades d’explotació i degradació ambiental destrueixin els recursos de subsistència locals i les capacitats socials que han atorgat identitat cultural. I recorda el Papa que, per a molts pobles, la terra no és solament un bé econòmic sinó també un do de Déu i dels seus avantpassats, un espai sagrat que sosté la seva identitat (cf. Encíclica Laudato si’, nn. 129, 145, 146).
L’agricultura té un paper essencial en la dinàmica del desenvolupament sostenible d’un país, com a catalitzador d’altres activitats econòmiques i socials. Cal un impuls a la inversió en agricultura sostenible i en l’agroecologia, així com la creació d’infraestructures adequades en les àrees rurals, amb l’ús de tecnologia i innovació, valorant els recursos locals. Saber dissenyar estratègies per ajudar pobles i comarques, promocionant el treball dels joves agricultors i ramaders, donant-los facilitats d’accés a la terra, al crèdit i als mercats locals, i procurant suport a les famílies rurals, productores del 80% dels aliments a escala mundial. ¿I els consumidors? També són molt importants per recolzar les economies rurals, defensant els ecosistemes i aprenent estils de vida més sobris, sostenibles i contemplatius de la natura. Això també serà donar glòria a Déu!
