Aquest és el títol d’una Nota de l’Episcopat espanyol davant la tramitació i aprovació el 17 de desembre de 2020 de la «Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia» que cal anomenar d’eutanàsia activa. La Llei s’ha aprovat al Congrés sense debat públic i sense escoltar els experts. Es vol córrer. Ara està al Senat seguint els tràmits parlamentaris. Us faig avinent el més fonamental de la Nota dels Bisbes (10.12.2020).
La tramitació s’ha realitzat de manera sospitosament accelerada, en temps de pandèmia i estat d’alarma, sense escolta ni diàleg públic. El fet és especialment greu, ja que instaura una ruptura moral; un canvi en les finalitats de l’Estat: de defensar la vida a ser responsable de la mort infringida; i també de la professió mèdica, «cridada en allò possible a guarir o almenys a alleujar, en qualsevol cas a consolar, i mai a provocar intencionadament la mort». És una proposta que fa joc amb la visió antropològica i cultural dels sistemes de poder dominants al món.
La Congregació per a la Doctrina de la Fe, amb l’aprovació expressa del Papa Francesc, va publicar la Carta Samaritanus bonus (22.9.2020) sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida. Trobareu el text en aquest enllaç Aquest text il·lumina la reflexió i el judici moral sobre aquest tipus de legislacions. També la Conferència, amb el document “Sembradors d’esperança. Acollir, protegir i acompanyar en l’etapa final d’aquesta vida”, ofereix unes pautes clarificadores sobre la qüestió. S’han de promoure les cures pal·liatives, que ajuden a viure la malaltia greu sense dolor, i l’acompanyament integral, per tant també espiritual, als malalts i a les seves famílies. Aquesta cura integral alleuja el dolor, consola i ofereix l’esperança que sorgeix de la fe i dona sentit a tota la vida humana, fins i tot al sofriment i la vulnerabilitat.
La pandèmia ha posat de manifest la fragilitat de la vida i ha suscitat sol·licitud per les cures, al mateix temps que indignació pel fet de descartar l’atenció a persones grans. Ha crescut la consciència que acabar amb la vida no pot ser la solució per tal d’abordar un problema humà. Hem agraït la feina dels sanitaris i el valor de la nostra sanitat pública, reclamant-ne fins i tot una millora i una atenció pressupostària més gran. La mort provocada no pot ser una drecera que ens permeti estalviar recursos humans i econòmics en les cures pal·liatives i l’acompanyament integral. Per contra, enfront de la mort com a solució, cal invertir en les cures i la proximitat que tots necessitem en l’etapa final d’aquesta vida. Aquesta és la veritable compassió.
L’experiència dels pocs països on s’ha legalitzat (6) ens diu que l’eutanàsia incita a la mort dels més febles. En atorgar aquest suposat dret, la persona, que s’experimenta com una càrrega per a la família i un pes social, se sent condicionada a demanar la mort quan una llei la pressiona en aquesta direcció. La falta de cures pal·liatives és també una expressió de desigualtat social. El Papa Francesc ha dit: «L’eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tots». La resposta és no abandonar mai els qui pateixen, sinó cuidar i estimar. La resposta ha de ser la pregària, la cura i el testimoni públic que afavoreixin un compromís personal i institucional a favor de la vida, les cures i una genuïna bona mort en companyia i esperança.
Finalment, els Bisbes demanen als qui tenen responsabilitat en la presa d’aquestes greus decisions que actuïn en consciència, segons la veritat i la justícia. Reflexionem-hi i actuem en consciència.
