“Coratge i paciència”, diu el Papa Francesc que són característiques essencials de l’oració cristiana. I demana “que el Senyor ens doni la gràcia de pregar davant Déu amb llibertat, com a fills; de pregar amb insistència; de pregar amb paciència. Però sobretot, de pregar sabent que jo parlo amb el meu Pare, i que el meu Pare m’escoltarà”. Potser en aquest estiu, durant el temps més acompassat del ritme de vacances o de menys activitats, hem fet experiència del silenci, la lectura de la Paraula de Déu, de l’Eucaristia celebrada amb pau, sense presses… de pregar més, en una paraula. Cal que això tingui continuïtat. La pregària ens mantindrà oberts al do de Déu, i ens farà reconèixer la veu del Senyor que dóna la força per prendre decisions i per mantenir el rumb de fidelitat al Pare, com a servidors de Crist i dels germans.
Hem de pregar portats per l’Esperit Sant. Ell és el Mestre interior. Pregar sense defallença. Pregar units. Pregar amb abandó i amor. Pregar amb tota la confiança que puguem. Pregar en el nom de Jesús. Pregar units a Maria, la Mare de l’Església. Pregar pels mèrits dels justos. Pregar perquè els sembrats tinguin servidors amatents. Pregar per obediència al mandat de Jesús. Pregar amb veus silencioses. Pregar sabent que és estimada la nostra oració. Pregar amb paciència perseverant. Pregar intercedint pels qui estimem. Pregar amb la certesa que som escoltats. Pregar perquè l’oració aguanta el món. Pregar per vèncer la por. Pregar perquè els infants i els joves escoltin la veu de Déu. Pregar perquè els ancians i els malalts no defalleixin. Pregar pels difunts. Pregar per obtenir misericòrdia. Pregar per esdevenir mestres d’oració. Pregar per deixar-se portar per l’Esperit Sant… Pregar, simplement perquè Jesús ho feia i ens en va ensenyar.
Hem de ser humils i reconèixer que ens cal aprendre a pregar des de la riquesa de la nostra tradició cristiana, sense caure en la temptació de les innovacions per les innovacions, o de llençar-nos a recollir formes estranyes, sense aprofundir abans la tradició cristiana, que aprèn de Jesús el Mestre, en la bona tradició de l’Església. Ens cal entrar en l’escola de l’oració: units al Senyor, en la seva Església, amb la Sagrada Escriptura llegida i rumiada, sobretot els Evangelis; amb la litúrgia celebrada, amb l’Eucaristia i la litúrgia de les hores, que acompassa el ritme de la vida; amb l’adoració del Senyor; amb la senzillesa de l’oració vocal com el sant Rosari, amb les devocions populars que també ens ajuden tant; amb jaculatòries… Hem de fer-nos tots deixebles en l’escola d’oració del Senyor i anar-li dient: “Senyor, ensenyeu-nos a pregar!” (Lc 11,1). Ell no decepciona mai ningú. També la nostra Mare celestiual, la Verge Maria, serà la nostra Mestra d’oració, Ella que com ningú, va acollir la Paraula i la va fer néixer del seu si virginal, i amb pregària, rebé l’Esperit de Pentecosta amb els Apòstols.
Obrim-nos a l’acció sempre misteriosa i sempre sorprenent de l’Esperit Sant que prega en nosaltres i fa eficaç les nostres súpliques. I prenguem consciència que som pobres i que sense l’ajut de Déu, no podríem fer res (cf. Jo 15,5).