Aquests setmanes de setembre venen marcades entre nosaltres per la represa de les programacions i de les activitats més habituals del curs. Les vacances ja queden lluny, ens han donat forces per a reemprendre el camí, però ara se’ns obre un temps per endavant. Visquem-lo amb la il·lusió de servir i d’estimar. “En tot servir i estimar”, aconsellava St. Ignasi de Loiola quan es vol encertar el lliurament al Senyor. No ens emmandrim ni ens desanimem. Hi ha tant per fer perquè el Regne de Déu arribi amb força! Hi ha tantes persones a qui els podem servir, que ens estan esperant, que necessiten qui els estimi… I l’amor tot ho pot, tot ho transforma, començant per aquell que estima, i vessant-se als qui l’amor farà millors i els farà créixer. St. Joan de la Creu aconsellava: “Posa amor on no hi hagi amor, i en trauràs amor”.
Fa un temps, com a resposta a la felicitació d’un sant per a uns amics que tenen tres fills encara petits, rebia aquest email que em va emocionar: “T’agraïm molt que hagis pensat en nosaltres. Aquests són uns dies ben especials per a la nostra família perquè acabem d’augmentar en un membre la tropa… Es tracta d’un acolliment d’aquests “indefinits”, d’un nen que estava en un centre de menors de la Generalitat per una situació familiar desastrosa (tant, que és improbable que mai torni a casa seva, que de fet no existeix). El “personatge” té 2 anys, es diu Joan, i és un tro! Espero que sabrem asserenar-lo i integrar-lo a la família. Per als nostres fills és una bona experiència de solidaritat (i de paciència) i per a nosaltres no cal ni que t’ho expliqui… Jo, quan ja no puc més, em repeteixo tot sovint allò de “qui acull un d’aquests petits, m’acull a Mi…” És cert que algunes d’aquestes acollides no acaben reeixint, però ¿no val la pena intentar-ho? Es tracta d’un infant que té tot el dret a trobar persones que l’acullin i l’estimin. L’amor es nodreix de la confiança en Déu.
¿I si tots féssim alguna cosa més del que sembla just i equitatiu de fer? Hi ha gent generosa, que per Jesús fa coses que semblen bogeries. Gent arriscada a causa de l’Evangeli. Hi són, encara que se’n parli poc. Són els sants “de la porta del costat”, com diu el Papa Francesc. El Regne de Déu s’obre pas amb força i els valents l’acullen. ¿I jo no estimaré una mica més, no em sacrificaré un xic més, no donaré una mica més del meu temps als qui m’envolten, a la parròquia, al poble, als altres, a una causa noble, a la multitud de coses útils que puc fer…? ¿Què ha de significar per a mi estimar com Jesucrist ens estima?
El Papa Francesc beneïa un grup de joves que anaven a Lisboa aquest passat juliol, dient-los: “La vida és posar-se en camí. Desitjo que arribeu amb alegria a la JMJ de Lisboa. Mireu cap on voleu anar. Seguiu un camí de vida orientat a compartir i no a l’aïllament. Prendre aquest rumb i posar-se en camí. Els joves teniu aquesta vocació de posar-vos en camí. Seguiu endavant, valentament, mirant sempre cap a on voleu arribar. Amb aquesta mística del viatge, que és sempre a prop dels altres i mai sols”. Déu sempre està a prop nostre, i se’ns ha avançat amb el seu amor. Estimar és acollir aquest amor que per l’Esperit Sant habita en nosaltres, i fer-lo fructificar. Ens cal anar més lluny, sempre molt més lluny del que ja hem caminat i estimat. Bona represa del curs!