Hem celebrat amb molta joia la canonització el 27 d’abril dels dos Papes “gegants” d’humanitat i santedat del segle XX, Joan XXIII i Joan Pau II. Digué el Papa Francesc a l’homilia de la canonització: “Ells van col·laborar amb l’Esperit Sant per restaurar i actualitzar l’Església segons la seva fesomia originària, la fesomia que li van donar els sants al llarg dels segles (…) En aquest servei al poble de Déu, Sant Joan Pau II va ser el Papa de la família. Ell mateix, una vegada, va dir que així li hauria agradat ser recordat, com el Papa de la família”. I encara demanà “que tots dos ens ensenyin a no escandalitzar-nos de les nafres de Crist, a endinsar-nos en el misteri de la misericòrdia divina que sempre espera, sempre perdona, perquè sempre estima”.
Sant Joan Pau II, Karol Jósef Wojtyla (1920-2005), nascut a Wadowice (Polònia), fou treballador en una fàbrica, actor i esportista, professor, resistent als nazis i al comunisme, sacerdot i cardenal-arquebisbe de Cracòvia, pare conciliar i Papa. Ell serà sempre el Papa de la misericòrdia i de la família, el primer papa eslau, marcat primer per la resistència al nazisme, quan era jove, i després per la resistència a un règim comunista, satèl·lit de la Unió soviètica i perseguidor de les llibertats, que ell col·laborà a enderrocar amb una tasca humanitzadora pacient. Durant el seu llarg pontificat, el segon pontificat més llarg de la història (1978-2005), lluità a favor de les persones i dels pobles, esdevingué l’atleta de Crist, un evangelitzador de totes les terres del món, i un guia fort i providencial per a la llibertat de l’Església i per a l’esperança del món. Convocà la trobada interreligiosa d’Assís, diversos Sínodes, publicà molts escrits, inicià les Jornades mundials de la Joventut, publicà el nou Codi i el Catecisme, treballà pels pobres, i fou un defensor de la vida des de la seva concepció fins a la mort natural. Ajudà el món del treball que ell havia compartit i que sempre estimà molt, i condemnà el sistema comunista. Però quan aquest s’esfondrà, tampoc no acceptà el capitalisme salvatge i sense rostre humà que es proposava com a única sortida. Aportà molt en la Doctrina social de l’Església, especialment sobre els drets de les nacions i de les cultures. S’oposà a la Guerra del Golf amb totes les forces i fou sempre una veu lliure i incòmoda. Sofrí un atemptat encara avui desconcertant, perdonà l’agressor, i es mantingué molt sensible al món dels malalts i del dolor, fins arribar a la seva mort oferta fins al darrer sospir, en compliment del compromís de servei acceptat, sense baixar de la creu. Un autèntic missioner de tota la terra, que guià amb mà ferma l’Església catòlica fins al tercer mil·lenni.
Ara és tasca nostra imitar-ne les virtuts, aprendre de la seva humanitat per als propis compromisos, en els nous temps que ens toca de viure, perquè, si bé el món necessita mestres i líders coratjosos, avui tan escadussers, continua essent paradigmàtica l’expressió de Pau VIè. Que per damunt de tot, el món només farà cas de mestres i líders que siguin també testimonis coherents i autèntics. Sempre recordarem les paraules tan corprenedores de la seva primera homilia com a Papa: “No tingueu por! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les portes a Crist!”