Venim de lluny
XXIIIè. aniversari de la Constitució Andorrana
Des del 1993, la data del 14 de març ve emmarcada en els nostres calendaris personals i nacional com un dia històric i emotiu, el Dia de la Constitució. És la data en què el poble andorrà va referendar una Constitució democràtica. Havia estat aprovada el 2 de febrer del 1993 i rebé la ratificació del poble andorrà mitjançant un referèndum el dia 14 de març del 1993, i entrà en vigor el dia de la seva publicació al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra el 28 d’abril del 1993. Ja en fa vint-i-tres, per tant, i anem endavant fent via, madurant, acompanyant i compassant el camí del nostre Poble, antic i sempre nou. Venim de lluny i la Constitució de 1993 va saber reconèixer les nostres arrels i les millors tradicions que ens havien forjat, redactant un text on les necessitats del moment històric present i la pluralitat hi tinguessin cabuda, i alhora les propostes de futur no hi estiguessin excloses o tancades.
La nostra Constitució és aprovada sobiranament pel Poble Andorrà, per una decisió de “perseverar en la promoció de valors com la llibertat, la justícia, la democràcia i el progrés social, i a mantenir i enfortir unes relacions harmòniques d’Andorra amb la resta del món, i especialment amb els països veïns, sobre la base del respecte mutu, de la convivència i de la pau”, segons que es diu al seu Preàmbul explicatiu.
Anant als orígens, la tradició constitucionalista remet a Stephen Langton (1150-1228) teòleg, cardenal i arquebisbe de Canterbury, el qual davant les arbitrarietats del rei d’Anglaterra Joan I, Sense Terra, Lackland, va reunir el 1215 els nobles a Runnymede (Surrey), i van redactar la “Carta Magna”, signada després pel rei, i que constitueix un dels antecedents dels règims polítics moderns, en els quals el monarca o el president veu acotats o limitats per un consell, senat, congrés, parlament o assemblea, el seu poder. També a Hongria, a Lleó, a Catalunya, contemporàniament o fins abans, segons alguns defensen, i una mica més tard a Andorra, trobem Consells generals o Parlaments o Corts, que amb lleis escrites fonamenten i regulen la vida de la nació, i la fecunden en els grans ideals de democràcia, limitació del poder, igualtat, solidaritat i llibertat.
Invariable durant molts segles, des del primer Pareatge de 1278 fins a la Constitució de 1993, el Principat d’Andorra amb dos Coprínceps per Cap d’Estat havia travessat els segles. Es feia necessària una Carta Magna o Constitució democràtica que, des del geni del poble andorrà, fonamentés en el seu més alt nivell la vida del país i dels seus ciutadans, sense tuteles o rebaixa de responsabilitats. I així va néixer un procés constituent, que va culminar amb el text que avui festegem, ja que fou referendat el 14 de març de 1993.
Avui podem estar orgullosos de la nostra Llei fonamental, i llei de lleis. És exponent d’un gran moment d’”encontre” entre Poble i Coprínceps, Comuns i Governs, institucions i ciutadans, nacionals i estrangers legalment residents, sobirania pròpia i obertura a les altres nacions, encontre fecund de drets i de deures per a tots,… que ha de continuar inspirant-nos avui. Coneguem la Constitució del Poble Andorrà, apliquem-la amb seny, defensem-la perquè fixa i promou els drets de tots els andorrans. No hauria de ser qüestió d’interès per a polítics, juristes o gent il·lustrada, tan sols, sinó de tots els andorrans, ja que a tots afecta, i entre tots anem construint el país, com una casa comuna de llibertat, igualtat i benestar, respectant la legítima pluralitat de creences i idees, i sempre creixent com a societat, enfortint la nostra democràcia.
És amb aquest esperit de cooperació i amor al nostre estimat país, encomanant-lo a la Mare de Déu de Meritxell, que us desitjo a tots un feliç Dia de la Constitució Andorrana, amb l’anhel –com diu el Preàmbul de la Constitució- “que el lema ‘virtus, unita, fortior’, que ha presidit el camí pacífic d’Andorra a través de més de set-cents anys d’història, segueixi essent una divisa plenament vigent i orienti sempre les actuacions dels andorrans”.
+Joan-Enric Vives i Sicília
Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra
