El dia 11 de març va tenir lloc al Santuari del Sant Crist de Balaguer la reunió ordinària del Consell Presbiteral, presidida per l’Arquebisbe d’Urgell i pel Secretari Mn. David Codina.
La qüestió principal tractada fou “El ministeri de Pere en l’Església: Una visió de fe“. Sobre el valor del ministeri petrí a l’Església Catòlica, i l’acompanyament dels fidels en la recepció del nou Sant Pare que serà elegit en el Conclave. Ajudà la reflexió una ponència de Mn. Joan Antoni Mateo, doctor en Teologia, i hi hagueren moltes intervencions dels Consellers tant pel que fa a com els fidels han viscut la renúncia del papa Benet XVI com pel que fa a l’acompanyament per a la recepció obedient i cordial del nou Papa elegit.
També es debaté l’atenció als sacerdots jubilats i la Residència sacerdotal St. Ermengol de La Seu d’Urgell. Altres temes tractats foren l’Any de la fe, i la Jornada diocesana festiva que viurem el dissabte 15 de juny a La Seu, els pelegrinatges a Roma (8-12 abril) i Terra Santa (2-10 octubre) així com les properes ordenacions i la Jornada sacerdotal a Poblet el dilluns dia 22 d’abril.
Dins la reunió el Consell presidit per l’Arquebisbe celebrà una Eucaristia a la Capella de la Residència diocesana d’espiritualitat, pregant la missa “per l’elecció del nou Papa”.
Us oferim la Ponència sencera del Dr. Joan A. Mateo:
«Em dic Pau, però el meu nom és Pere” declarava el papa Pau VI parlant a Ginebra als membres del Consell Ecumènic de les Esglésies, el 10 de juny de 1969.
El ministeri de Pere en l’Església: Una visió de fe.
Algú em va dir que el nostre Bisbe, preguntat per les qualitats que hauria de tenir el proper successor de Pere, va afirmar: Que sigui un home de fe. És veritat i sembla tan obvi que pocs gosen explicitar-ho. Benet XVI va dir que en l’Església tot procedeix de la fe i tot està al servei de la fe. I, per descomptat, el ministeri petri el servei essencial del qual consisteix en assegurar la unitat de tota l’Església en la comunió que brolla de la fe.
La renúncia de Benet XVI ha estat viscuda per la majoria de l’Església amb una gran dosi “de sentit comú cristià”, d’aquell sentit que brolla de l fe. El gest del Papa ens ha fet veure que els ministeris no són mai propietat absoluta d’un individu sinó que tenen la seva raó de ser en la seva funció a favor de tots els batejats. El que ha fet Benet XVI es vivia ja amb molta normalitat des de fa mig segle en el conjunt de Bisbes del món i potser la normalitat és que el és praxis comuna i acceptada en totes les esglésies particulars ho sigui també per la Seu Romana.
El Concili Vaticà II, en paraules de Pau VI, aconseguí una de les seves més grans aportacions amb la doctrina de l’episcopat que completava i culminava el treball del Vaticà I. Com escriu G. L. Müller, la doctrina del primat dels concilis Vaticà I i II argumenta a partir de la essència sagramental de l’Església. L’episcopat, que es senyal de la unitat en la fe i en la comunió ha de ser, en definitiva, en ell mateix “u i indivís” (Dogmàtica, 632).
I així s’expressa la Constitució sobre l’Església: “Però per a que l’episcopat mateix fos un de sol i indivís… va establir el Pastor etern al front de tots els altres apòstols al benaurat Pere i va posar en ell el principi i fonament, perpetu i visible, de la unitat de la fe y de comunió” (LG 18).
Aquestes paraules del Concili que recapitulen vint segles de tradició ens fan entendre que quan parlem del ministeri del successor de Pere no estem parlant d’un aspecte marginal ans bé d’un element fonamental de la identitat de l’Església volguda per Jesucrist.
Els evangelis, amb la teologia narrativa que els caracteritza, presenten amb claredat la elecció i formació dels apòstols i de Pere en particular per part de Jesús. Pere, un cop convertit al Senyor i havent-li professat un amor incondicional rebrà per part de Jesús de confirmar en la fe a tots els germans i pasturar tot el ramat del Senyor. La unitat en la fe i la concòrdia en la caritat són bens essencials i necessaris per la vida de l’Església. El ministeri episcopal i el servei particular del Bisbe de Roma existeixen per assegurar aquests bens sense els quals l’Església, simplement, no seria.
No es pot posar en dubte la posició preeminent de Pere en la comunitat prepasqual dels deixebles i en la primitiva Església. La seva fe en la messianitat i en la filiació divina de Jesús és la roca damunt la qual s’ha edificat l’Església com a comunitat de fe. Li pertoca la funció de portaveu i la potestat de “lligar i deslligar” (Mt 18, 18; 28, 19) (Müller, 632). El mateix ressuscitat li encomana “confirmar els seus germans” (Lc 22, 323) i pasturar la comunitat que neix de la Pasqua (Jn 21, 15-19).
Encara que les fonts del Nou Testament no parlen, ni poden parlar, segons el seu gènere literari d’un “successor de Pere”, trobem en la més antiga tradició post apostòlica indicis que vinculen l’apostolat de les esglésies amb l’església romana. La relació d’aquesta església amb les altres de la communio eclesiarum es semblant entre la que es dóna entre Pere i la resta dels Apòstols. Està fora de qüestió l’origen petri de l’església romana (Ireneu de Lyon, Ad. haer. III, 2). Segons sant Cebrià en aquesta església es troba la Cathedra Petri i també l’anomena Prima sedes.
El paper de l’Església romana en la superació de les grans controvèrsies cristològiques i trinitàries és innegable. Només recordar un moment cabdal del magisteri cristològic quan els Pares de Calcedònia aprovaren la Carta dogmàtica del Papa Lleó el Gran a Flavià (Tomus flavianus) amb una exclamació ben significativa: “Pere ha parlat per boca de Lleó”.
Observa Müller (633) i no és pas aquesta una observació secundària, que els bisbes de Roma, donen testimoni amb llurs reclamacions d’autoritat sobre totes les esglésies que l’Església de Roma té consciència d’ocupar un lloc especial en virtut de la successió petrina. Y és interessant constatar que, objectiva i cronològicament, aquest coneixement sobre l’origen i la autoritat petrina de l’Església romana és anterior a la fonamentació teòrica a partir de l’Escriptura i la Tradició. Un cop més, la vivència habitual de la fe precedeix la sistematizació doctrinal sovint originada per la controvèrsia.
Ignasi d’Antioquia no dubta en afirmar que l’església romana ostenta la presidència en l’amor i mereix el títol d’ecclesia principalis. Amb tot, com exposa Müller (633) l’Església romana no es situa per damunt de les altres pel que concerneix a la seguretat de la transmissió apostòlica i la unitat de la disciplina de l’Església, però sí que té en la communio de l’Església una funció d’orientació que no es pot obviar ni ignorar. Efectivament, l’Església Catòlica es realitza en tota la seva plenitud en cadascuna de les Esglésies particulars.
Sant Ireneu de Lyon amb altres Pares, considerant la fundació de l’Església Romana damunt dels apòstols Pere i Pau , ensenya que “amb aquesta Esglésía han de concordar, propter potentiorem principalitatem, totes les altres, els fidels de tots els indrets del món doncs en ella s’ha conservat sempre la tradició apostòlica”. A nivell litúrgic és significatiu recordar que en l’Església Romana no es recitava mai el símbol de la fe perquè mai en ella s’havia fet present l’heretgia.
Uns elements del Catecisme de l’Església Catòlica a tenir en compte:
Encara que sigui de manera breu serà bo recordar els ensenyaments del Catecisme de l’Església Catòlica que recapitulen la doctrina conciliar (CEC 880 ss.). Em permeto evidenciar algunes expressions que apunten al fet a no oblidar mai que el ministeri del successor de Pere mai ha de se entès al marge de la communio de tota l’Església i de la unitat del col•legi apostòlica al serveis de les quals té la raó de ser del munus petrinum.
880. Crist, quan instituí els Dotze, «els va constituir a manera de col•legi o grup permanent, al davant del qual va posar Pere, triat d’entre ells mateixos». «Així com, per disposició del Senyor, sant Pere i els altres apòstols formen un sol col.legi apostòlic, de semblant manera el Romà Pontífex, successor de Pere, i els bisbes, successors dels apòstols, es troben units ells amb ells».
881. El Senyor va fer únicament de Simó, al qual donà el nom de Pere, la pedra de la seva Església. Li donà les claus; l’instituí pastor de tot el ramat. «Però, el ministeri que va donar a Pere de lligar i deslligar, consta que el va donar també al col•legi dels apòstols unit amb el seu cap». Aquest ministeri pastoral de Pere i dels altres apòstols pertany als fonaments de l’Església. Aquesta està continuada pels bisbes sota la primacia del Papa.
882. El Papa, bisbe de Roma i successor de sant Pere, «és el principi perpetu i el fonament visible de la unitat, tant dels bisbes com de la multitud dels fidels». «Car el Romà Pontífex, en virtut del seu càrrec, això és, de vicari del Crist i de pastor de tota l’Església, té sobre aquesta una potestat plena, suprema i universal, que pot exercir sempre lliurement».
883. «El col•legi o cos episcopal només té autoritat en tant que hom l’entén unit al Pontífex romà, com al seu cap». Entès així, aquest col•legi «també és subjecte d’un poder suprem i plenari sobre tota l’Església, el qual, però, només es pot exercir amb el consentiment del Papa».
884. «El col•legi episcopal exerceix solemnement la seva potestat sobre l’Església universal en el Concili ecumènic». «No es pot donar mai un Concili ecumènic que no sigui confirmat o almenys acceptat com a tal pel successor de Pere».
885. «Aquest col•legi, en tant que està compost de molts, expressa la varietat i la universalitat del poble de Déu; en tant, però, que està agrupat sota un sol cap, representa la unitat del ramat del Crist».
886. «Cada un dels bisbes, per la seva banda, és el principi i el fonament de la unitat en la seva Església particular». Així els bisbes com a tals «exerceixen la seva autoritat pastoral sobre la porció del poble de Déu que els ha estat confiada» assistits pels preveres i els diaques. Però, com a membres del col•legi episcopal, cadascun té part en la sol. licitud per a totes les Esglésies, una sol•licitud que exerceixen, primordialment, «governant bé la seva pròpia Església, com una part de l’Església universal», tot contribuint així «al bé de tot el Cos místic, que és també el Cos de les Esglésies». Aquesta sol licitud haurà d’estendre’s, particularment, als pobres als perseguits per la fe i als missioners que treballen arreu del món.
Benet XVI ens explica la missió del Successor de Pere
L’any 2005, als seus 78 anys, es presentava com un humil treballador de la Vinya del Senyor.
Conscient de la seva missió i dels seus límits: “Si d’una banda tinc present els límits de la meva persona i capacitat, d’altra banda sóc ben conscient de la natura de la missió que m’ha estat confiada i que em disposo a acomplir amb actitud de lliurament interior. No es tracta de honors sinó de servei que em disposo a realitzar amb senzillesa i disponibilitat, imitant al nostre Mestre i Senyor que no vingué a ser servit sinó a servir…” (Discurs als Cardenals del 22 d’abril de 2005).
I, efectivament, la seva disposició tots aquests anys ha estat exemplar.
En quant al contingut del munus petrinus, Benet XVI l’exposava dient: “Aquesta és la missió de tots els successors de Pere: ser guia en la professió de fe en Jesucrist, el Fill de Déu vivent. La Càtedra de Roma és, en primer lloc, càtedra d’aquest credo. Des d’aquesta càtedra, el Bisbe de Roma ha de repetir constantment: Dominus Iesus, Jesús és el Senyor… La càtedra de Pere obliga aquells que l’ocupen a dir, com ja féu Pere en un moment de crisi dels deixebles, quan molts volien abandonar: Senyor, a qui anirem? Només Vós teniu paraules de vida eterna… Aquell que seu en la càtedra de Pere ha de recordar les paraules del Senyor a Simó Pere en l’hora del darrer sopar: I tu, un cop convertit, confirma els teus germans” (Homilia a Sant Joan del Laterà 7 de maig de 2005).
Són observacions precioses i essencials del ministeri del Successor de Pere. Com no ens hem de sentir obligats per autèntica obediència a acceptar aquest do?
La missió de Pere consisteix igualment a sostenir la unitat i catolicitat de l’Església: “El ministeri indispensable de Pere és fer que l’Església no s’identifiqui mai amb una sola nació, amb una sola cultura, sinó que sigui l’Església de tots els pobles, per fer present entre els homes, marcats per divisions i contrasts, la pau de Déu i la força renovadora del seu amor…” (24 d’agost de 2008). Potser en aquesta perspectiva cal entendre la nova dimensió que va adquirint el Pontificat en un món globalitzat. Ens ho comentava fa poc el Dr. Pié. I probablement una línia de reflexió i actuació del nou Papa serà la gestió d’un ministeri que cada cop adquireix una projecció més mediàtica i global en la perspectiva irrenunciable de la col•legialitat i del principi de subsidiarietat.
Finalment, un breu texts de 2009 on Benet XVI apunta a aspectes essencials del ministeri petri:
“La comunió amb el Bisbe de Roma, successor de l’apòstol Sant Pere, i posat pel Senyor mateix com a fonament visible d’unitat en la fe i en la caritat, és la garantia del vincle d’unió amb Crist Pastor i insereix les Esglésies particulars en el misteri de l’església una, santa, catòlica i apostòlica” (Discurs al Sínode de l’Església Apostòlica Siro-Catòlica d’Antioquia, del 23 de gener de 2009).
Podem advertir la consciència que el Papa Benet ha tingut de la seva pròpia missió. Joan Pau II, a Ut unum sint, va apuntar una via força inexplorada encara de revisió de l’exercici del ministeri del successor de Pere. Ell ho va insinuar especialment de cara al diàleg ecumènic però no hi ha dubte que aquest ha de ser en primer lloc un moment de clarificació interna de l’Església catòlica. Potser el Papa Benet amb el seu magisteri “essencial” tant en gestos com en paraules ha començat a donar passos de gran fecunditat.
Aquesta és la visió de fe en què nosaltres, servidors qualificats de la comunió, hem de tenir clara i saber transmetre de manera pedagògica al nostre poble. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
Aquests dies podem constatar com la banalitat i superficialitat que caracteritzen una aproximació al misteri de l’Església aliena a la fe es fan presents en els mitjans de comunicació i, fins i tot, han penetrat en la mentalitat de molts membres de l’Església. Cal orientar des de la fe i el seny un poble que veu com es presenta l’Església com si fos una gran multinacional que cerca un director general, mentre ressona el vatileaks o se li ofereix els Borgia a la televisió.
Un darrer punt de la visió de Benet sobre el seu propi ministeri i que ens pot ajudar a la comprensió del mateix l’hem de trobar, sens dubte, en un breu text pronunciat en llatí i que serà objecte de record permanent en la història. Es tracta de la fórmula amb que Benet XVI presentava la seva renúncia:
Fratres carissimi: Non solum propter tres canonizationes ad hoc Consistorium vos convocavi, sed etiam ut vobis decisionem magni momenti pro Ecclesiae vitae communicem. Conscientia mea iterum atque iterum coram Deo explorata ad cognitionem certam perveni vires meas ingravescente aetate non iam aptas esse ad munus Petrinum aeque administrandum.
Bene conscius sum hoc munus secundum suam essentiam spiritualem non solum agendo et loquendo exsequi debere, sed non minus patiendo et orando. Attamen in mundo nostri temporis rapidis mutationibus subiecto et quaestionibus magni ponderis pro vita fidei perturbato ad navem Sancti Petri gubernandam et ad annuntiandum Evangelium etiam vigor quidam corporis et animae necessarius est, qui ultimis mensibus in me modo tali minuitur, ut incapacitatem meam ad ministerium mihi commissum bene administrandum agnoscere debeam…
Efectivament, el Papa Benet ha exercit el seu ministeri petrí “treballant i parlant” però no menys “patint i pregant”. Ens deixa un valuós testimoni d’amor i servei a Crist i l’Església. El seu amor a l’Església l’ha portat a un gest generós quan ha advertit que ja no podia exercir el seu ministeri amb les exigències que aquest comporta en unes circumstàncies històriques ben concrees. Per a ell la nostra més sincera gratitud i pel Papa que vindrà, amb paraules del mateix Benet “la nostra obediència incondicional”. Això vol dir amb moltes ganes de viure la comunió amb ell i de facilitar-li al màxim el seu servei a favor de tots nosaltres. És una simple qüestió de fe i de sentit comú.
Aquesta és la visió de fe que, com a preveres, hem de viure en aquests moments i particularment en aquest any de la fe.