El Museu Diocesà del Bisbat d’Urgell i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya han restaurat una butlla del Papa Silvestre II que es mostra al Museu de La Seu d’Urgell, i que amb altres 2 peces molt valuoses, la casulla de Sant Ermengol i el seu sarcòfag, seran oficialment presentades amb el programa de les Diòcesis de Catalunya “Catalonia Sacra“, a la Catedral de Sta. Maria de La Seu d’Urgell el dia 14 de desembre al migdia.
La Generalitat de Catalunya ha fet pública Nota informativa que us adjuntem, i que mostra la importància de la Butlla pontifícia de Silvestre II.
Text de la Nota:
“El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) del Departament de Cultura ha restaurat la butlla del papa Silvestre II, un privilegi papal escrit en llatí sobre papir que data de l’any 1001, d’una gran importància històrica, legal i patrimonial. Aquest document, procedent de l’Arxiu Capitular d’Urgell i que s’exhibeix al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell, és propietat del Bisbat d’Urgell. Està redactat i signat pel papa Silvestre II, a petició del bisbe Sal·la, i s’adreça a l’església urgel·litana per concedir-li el privilegi d’immunitat i confirmar-li totes les seves possessions.
“Es tracta d’una de les 10 butlles papals escrites en papir existents a Catalunya, de les 25 que encara es conserven a tot el món La intervenció de restauració del document ha estat cofinançada pel Departament de Cultura de la Generalitat la Generalitat i el Bisbat d’Urgell.
Context històric
“El maig de l’any 1001, el comte d’Urgell, Ermengol I i el bisbe Sal·la viatjaren a Roma per visitar el papa Silvestre II (el famós i erudit monjo Gerbert d’Aurillac). El pontífex i el bisbe urgellenc sembla que estaven units per una antiga amistat, d’ençà que havien estudiat junts a Ripoll, centre i lligam de les cultures musulmana i europea. Ambdós van retornar d’aquell viatge amb l’esmentada butlla, que es va conservar al llarg dels segles a l’arxiu catedralici i ha arribat fins als nostres dies bastant malmesa.
“Es considera com un dels documents fundacionals del Principat d’Andorra, a partir de la unificació de diversos comtats catalans, i també la carta de poblament d’alguns municipis catalans. Aquestes butlles són confirmacions de les propietats de la terra i esdevingueren una pràctica generalitzada, tant pels papes com pels reis, després que les terres havien quedat ja lliures de la invasió sarraïna.
“Avui dia es conserven molt poques butlles pontifícies; es tracta de papirs antics emesos pels papes i escrits en llatí, que solien marcar a l’Edat Mitja els límits territorials dels municipis i les propietats dels abats, dels bisbes i dels comtes. En aquest cas, es tracta d’una de les 10 butlles papals escrites en papir existents a Catalunya, de les 25 que encara hi ha a tot el món. Les catalanes es troben repartides entre quatre municipis: dues a l’Arxiu Capitular de Girona; cinc a l’Arxiu Episcopal de Vic; una a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, i dues a Barcelona, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Les altres 15 butlles papals existents al món es troben a França, Itàlia i Alemanya.
“Respecte de l’origen de la paraula “butlla”, aquesta designava en un principi només el segell de plom que acompanyava els documents reials o papals, però al voltant del segle XIII va començar a tenir aquest nom tot el document. Se sap que fins al segle XI (quan ja definitivament són expedides en suport pergamí) s’havien escrit unes 4.000 butlles papals; no se sap, però, de quantes se’n van escriure en papir. Només es té constància de les 25 que hi ha arreu del món.
“Pel que fa al suport de papir, els historiadors han documentat que quan ja feia temps que prevalia l’ús del pergamí, fins i tot del paper, es van continuar escrivint esporàdicament documents en papir fins al segle XIV. El fet que el suport de la butlla sigui el papir respon a la voluntat de distinció i de prestigi per part de la cancelleria vaticana, ja que es tractava d’un material molt car.
Estat de conservació
“L’any 1926, les butlles catalanes de papir es trobaven en unes condicions de conservació que feien témer per la seva estabilitat. Per tal d’evitar una major degradació, es va decidir traslladar-les totes a Roma, on l’any 1926, sota el pontificat de Pius XI, les van reunir per fer-ne un estudi i restaurar-les. Aquesta primera restauració es va fer als tallers de la Biblioteca Apostòlica Vaticana. Un cop restaurades, l’any 1927 es van retornar totes a Catalunya.
“Pel que es podia apreciar a primera vista, abans d’iniciar la intervenció actual, el procés d’aquella primera restauració feta a Itàlia va consistir a desenrotllar el papir i enganxar-lo totalment damunt d’una cartolina de color ocre. Probablement, es va enganxar amb engrut i es va deixar assecar, amb un pes al damunt, per aconseguir la màxima adhesió. Posteriorment, es va emmarcar entre fusta i vidre.
“Encara avui, segons l’inventari papirològic publicat en el número 44 de la revista Auriga (revista de divulgació del món clàssic), es conserven totes tal com van venir, a excepció de la butlla que ens ocupa, que es va portar a Madrid, a finals de desembre de 1976, i va ingressar al Centro Nacional de Restauración de Libros y Documentos, per tal de ser tractada i desinfectada per l’aparició de petites floracions parasitàries.
“La butlla de Silvestre II fou escrita en llatí el maig de l’any 1001, i les seves dimensions són de 270 x 72 cm. Les butlles papals que es conserven a Catalunya tenen en comú que són de grans dimensions, i aquesta és, precisament, una de les més grans. Està escrita en llatí, en lletra curial antiga amb algunes influències de minúscula i en format de rotlle, amb el recto escrit en sentit transversal, deixant un marge superior d’uns 28 cm, un espai interlineal de 7 cm i amb un text de 38 línies.
“Quan va arribar al Centre per ser restaurada, el seu estat de conservació era deficient. El suport de papir estava enganxat damunt d’un cartonet que li donava consistència. Això va impedir que el papir s’adaptés als canvis de temperatura i humitat i va propiciar la descamació de les tintes, el fet que algunes zones s’anessin arrugant i algunes taques degudes a la subjecció de la cola al cartó o bé a les tiretes de paper engomat que subjectaven diversos fragments separats del suport. El papir tenia un aspecte grogós i ressec, moltes fibres estaven trencades i esfilagarsades i hi havia molts forats i galeries provocats pels insectes xilòfags. A la part inferior de la butlla hi manca un tros, precisament a la zona de la signatura i la data, i tampoc es conserva el segell.
Procés de conservació-restauració
“La intervenció de conservació i restauració del document al CRBMC es va iniciar amb una desinfecció preventiva per anòxia, per evitar l’atac d’insectes xilòfags, que es va fer a la cambra del Centre. A continuació, es van analitzar els diversos elements: la planxa metàl·lica, les tiretes adhesives de subjecció i les fibres del papir amb la possible contaminació que havien sofert. També es va mesurar el pH del cartó de subjecció, que va resultar ser de 5,5. A continuació, es va dur a terme una neteja en sec de la butlla, per tal d’eliminar la brutícia superficial i les restes d’insectes morts, amb bufadors i paletines.
“Després es van tractar les taques, per tal de rebaixar la seva tonalitat i minimitzar l’impacte visual, a base d’humitat i escalfor controlades.
“Els trossos de papir que estaven despresos es van consolidar amb paper japonès impregnat amb goma aràbiga, amb un assecatge controlat sota pes. També, a base de pesos, es van aplanar algunes zones arrugades. Tot seguit, es van revisar els punts de subjecció de la butlla al cartó i es van reforçar aquells punts que ho requerien.
“El bastidor, de fusta de roure, es va poder aprofitar, havent fet prèviament una neteja en sec i amb humitat controlada; la retirada de les frontisses metàl·liques i els claus de subjecció; el tractament de les esquerdes; l’obturació amb cera dels forats dels corcs -per a un millor control posterior- i els de les frontisses -amb massilla acrílica-, i la protecció final de tot el bastidor amb cera verge d’abella.
“Per acabar, es va crear un sistema de tancament perimètric nou per subjectar el conjunt de suport i butlla amb una cinta segelladora de conservació, autoadhesiva i recoberta d’estany. Com a presentació final, l’emmarcament de tot el conjunt s’ha fet amb un nou marc de faig i vidre doble de 2 + 2 mm, amb filtre de raigs UV, tot muntat damunt d’una planxa de Dibon®, col·locada damunt del bastidor original de roure.”