Dilluns 19 de desembre, a la Casa d’espiritualitat del Sant Crist de Balaguer, va tenir lloc el tradicional recés d’Advent per als preveres i diaques d’Urgell, preparació al Nadal, que predicà l’Arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives. Hi van participar uns 45 sacerdots i els quatre diaques de la Diòcesi.
Després de la pregària de l’Hora Menor en què es pregà especialment per Mn. Josep M. Solé Segarra, de cos present i que aquell vespre seria enterrat, i de les informacions diocesanes l’Arquebisbe oferí la seva meditació sobre la confiança i la infància espiritual.
Aquest és l’esquema de la meditació que l’Arquebisbe va oferir:
“Déu no et demana que ho entenguis, sinó que confiïs!”
1.- Nadal és Betlem i Natzaret
Repassar els textos de les 3 mises de Nadal + Epifania
Jesús ens convida a ser senzills com els nens: «Us asseguro que el qui no rebi el Regne de Déu com un nen, no hi entrarà pas», i sant Pau en les seves cartes se serveix d’aquesta mateixa metàfora: “Quan jo era petit, parlava com un nen, raonava com un nen. Quan em vaig fer un home, vaig acabar amb les coses de nen” (1Cor 13,11), que bé es podria aplicar als sacerdots en les diferents etapes vitals. L’Apòstol dels gentils anima els cristians de Corint, i els de tots els temps, a no actuar com a nens en la manera de jutjar, sinó a “comportar-se com a nens pel que fa a la maldat, però pel que fa a els pensaments, sigueu adults” (1 Cor 14, 20). Que la Paraula de Déu ens insisteixi tan encaridament a la maduresa, i alhora ens convidi a la senzillesa d’un nen, genera en els sacerdots, una amplitud d’esperit tal, que suposa un estímul continu a aspirar a la “infància espiritual”, encara que siguem adults.
2.- Fer-se com infants.- La infantesa espiritual
Santa Teresa de l’Infant Jesús, doctora i mestra de l’Església, és qui ha glossat millor i viscut exemplarment aquest fer-se nen pel Regne. Una petitesa que la fa humil, confiada, absolutament abandonada a les mans del Pare. “El que agrada Déu a la meva petita ànima, és que estimi la meva petitesa i la meva pobresa. És l’esperança cega que tinc en la seva misericòrdia” (cf. Carta 197 de 17.9.1896 a la seva germana Maria del Sgt. Cor).
Fer-se petit, gaudir amb allò humil, allò normal; ser confiats fins a l’audàcia, i enterament abandonats a les mans de Déu Pare, aixecant-nos sempre de les caigudes, amb la confiança posada en Déu, fent-ho tot per amor.
I definia l’amor com “donar-ho tot, i donar-se del tot”. Aquest és el seu “petit camí espiritual” de confiança i amor, per accedir a la santedat.
Jesús a l’Evangeli de Lluc, ple de l’alegria de l’Esperit, afirma: “Us dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos, i les heu revelat als petits (nadons, νηπίοις nepíois)” (Lc 10, 21).
A l’antiguitat el nen era insignificant, ja que encara no se’l considerava home del tot. A la seva fragilitat i vulnerabilitat, s’uneix la indefensió davant del mal, l’abús i la crueltat de qui té el deure de protegir-lo, respectar-lo i educar-lo.
3.- Dirigir-se a Betlem; aprendre de Betlem; deixar-se guiar per l’estrella: Viure i anunciar el misteri de la presència del Déu fet home!
Cal que el prevere i diaca trobin Déu en totes les coses i en tot moment. Això pot ser possible si es fa “com un nen”, quan la senzillesa ha estructurat el seu ésser, fins al punt que ja no ens defensem amb els nostres esquemes preconcebuts davant a vinguda de Déu en cada home i en cada esdeveniment.
Cal recuperar la sorpresa davant el misteri de Déu; ens hem de deixar sorprendre; permetre que la gràcia envaeixi el que és quotidià de la nostra vida. És molt difícil viure “abandonats” en una societat que enalteix l’autosuficiència; on ningú reconeix els seus límits i tot es vol adquirir a base d’esforç personal.
En realitat, per als sacerdots, totes les coses, fins les que passen desapercebudes, parlen de Déu. La Creació està cantant, a vegades en silenci, la glòria del seu Creador (cf. Salms 8, 19, 33, 104, 135). La imposició de les mans rebuda ens ha dotat de “sentits” per veure-les, per escoltar les veus i per gaudir de les meravelles de l’Esperit Sant. Sobretot, se’ns ha donat una intel·ligència i un cor nous per reconèixer-les i agrair-les.
Si a la vida sacerdotal desapareix la sorpresa, emergeix la monotonia; la convivència es fa estèril i avorrida. Tot és igual. L’escala de valors s’evapora. Pateix la nostra vida sacerdotal i la vida humana, espiritual, intel·lectual i pastoral no creix ni s’enriqueix.
Només qui es meravella i se sorprèn, gaudeix de bona salut –humana i espiritual–, és a dir, és capaç d’adonar-se del que l’envolta i de donar sentit al que percep. Per a un sacerdot, cultivar la sorpresa ha de ser un exercici conscient que hi ha un Misteri que ens sosté i habita per dins. Ningú no s’endinsa en aquesta “preciosa aventura”, si viu distret amb les coses, si es deixa arrossegar pels esdeveniments, si ha posat entre parèntesis el sentit últim del que l’envolta.
Senzillesa en la cerca i continuar buscant sent senzills. L’Escriptura ens convida: “Cerqueu el Senyor i viureu” (Am 5,6). “Mireu-lo, els senzills, i alegreu-vos; busqueu el Senyor, i reviurà el vostre cor” (Sal 69,33). Més enllà del nostre desig i al més profund del nostre cor hi ha el rostre de Déu que ens mira amb benevolència i ens recrea. Se’ns demana escoltar l’interior i posar-se en camí amb la senzillesa del fill pròdig (cf. Lc 15, 18-21). Amb raó, Sant Joan de la Creu, al nº 39 del seus “Dichos de luz y amor”, diu: “Eso que pretendes y lo que más deseas no lo hallarás por esa vía tuya ni por la alta contemplación, sino en la mucha sencillez y rendimiento de corazón”.
Hem de tornar a contemplar admirats les meravelles de Déu creador. Jesús ens n’ofereix l’exemple. S’omple de sorpresa en contemplar les criatures de la terra i eleva la seva ment i el seu cor al Pare: “Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni emmagatzemen i, tanmateix, el vostre Pare celestial els alimenta. No valeu vosaltres més que ells?… Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: ni treballen ni filen.” (Mt 6,26-29). És un exemple duna vida que es consumeix en admiració contínua. En el fons, és un exemple de confiança i de senzillesa de cor. Als sacerdots se’ns convida a assolir aquesta maduresa espiritual, fins i tot quan patim ofuscacions i desconcerts, proves o desànims, tristeses o fracassos pastorals. Cal acudir a la pregària confiada i agraïda.
4.- Els preveres i diaques hem de ser “capaços de sorpresa i d’admiració davant el Misteri”. El misteri no és allò inintel·ligible, sinó allò que la intel·ligència humana no pot comprendre completament, ja que remet a realitats inabastables.
El filòsof Gabriel Marcel ha estat l’autor que probablement més ha destacat el valor del misteri de l’ésser, sempre oposant problema i misteri: “Potser només el misteri reuneix. Sense el misteri, la vida seria irrespirable.” (“L’Iconoclasta” de 1923). Quan parla de misteri s’està referint a allò que dona raó de ser i sentit a allò que existeix. El misteri no ens contraposa als homes, creats a imatge de Déu, sinó que ens envolta; dona raó dels nostres orígens, de les nostres relacions com a pastors i del nostre destí. El misteri -deia el mateix Marcel a Paul Ricoeur- apareix com a il·luminador (éclairant) com a valor positiu que ve a oposar-se al que és del domini de la recerca problemàtica.
Normalment, hi ha una època a la nostra vida ministerial en què intentem ‘perfilar’ els misteris; ens esforcem per comprendre’ls, i fins i tot estudiem molt per intentar dilucidar-los. Amb el pas dels anys se’ns difuminen els perfils. No perquè comprenem menys, sinó al revés, perquè comprenem més. Per al prevere madur, Déu és l’únic misteri. Un misteri d’amor incondicional, misericordiós. Se’ns ha revelat com a Pare, Fill i Esperit Sant; com a realitat absoluta en tres Persones i com a Senyor de la història. Per als sacerdots, sempre seran misteris l’Encarnació del Senyor, la seva Mort i Resurrecció, l’Eucaristia, el perdó dels pecats; l’Església; l’autoritat… El sacerdot que cerca, sent vertigen i se sorprèn davant les profunditats de Déu. Hem d’anar aprenent a moure’ns més i més en l’àmbit del misteri i la gratuïtat. Gratuïtat que vol dir puresa d’amor, llibertat i absència de càlcul. Gràcia i gratitud tenen la mateixa arrel. La gràcia és gratuïtat, i la nostra vida ha començat per aquesta gràcia primera: la de ser creats per Déu per ser els seus fills, ser acollits com a fills en el Fill, i d’entre els fills, per una gran condescendència, ens ha cridat, en la seva Església, per ser sacerdots seus enmig dels homes.
Aquesta experiència fa que el nostre ésser sacerdotal se’ns descobreixi com a “misteriós”, una cosa que no comença ni acaba en nosaltres, una cosa que està en mi, però que és molt més que jo. El fet de ser capellà/diaca és més gran que la meva pròpia existència. I aquesta percepció ens fa pensar que allò real no acaba en allò que veiem, sinó que el misteri ens envolta, ens sosté… Som més que allò que experimentem. Som més que allò que ‘som’. Tenim dins nostre una profunditat que mai podrem explorar del tot.
Ens percebem a nosaltres mateixos com a misteri. Do i misteri deia St. Joan Pau II. Ho descriu bellament Sant Joan de la Creu: “Entréme donde no supe / y quedéme no sabiendo, / toda ciencia trascendiendo (…) Este saber no sabiendo / es de tan alto poder, / que los sabios arguyendo / jamás le pueden vencer; / que no llega su saber / a no entender entendiendo,/ toda ciencia trascendiendo.” (Coplas hechas sobre un éxtasis de harta contemplación). Només si el sacerdot viu en la sorpresa i en “l’entendre no entenent”, es pot fer testimoni del misteri. I qui viu, de veritat, el misteri, restarà sempre humil i confiadament sorprès.
La llum de la veritat, l’ardor de l’amor i la resplendor de la bellesa ens fan caure rendits a l’estupor de l’“esbarzer que cremava sense consumir-se”, del Déu que ens atrau, ens crida, ens revela el seu nom, i ens envia ( cf Ex 3-4). Només es meravellen els senzills i els savis. Aquesta és la petitesa i grandesa de l’home. Obrir-se a aquest misteri, des de la fe i la disponibilitat total, ajuda a comprendre millor la dignitat de cadascun dels nostres fidels. És endinsar-se en un continu estupor que porta al cant de lloança.
5.- La Verge Maria humil serventa del Senyor
Humilitat, fe i disponibilitat són vasos comunicants, com descobrim en Maria, la Mare de Déu, la nostra Mare i Mare de l’Església, la Humil serventa/esclava del Senyor, que en tot compleix la seva Paraula.
El Papa Benet XVI: “Maria és la Verge que escolta, que viu de la Paraula de Déu, que guarda en el seu cor les paraules que li vénen de Déu i, unint-les com en un mosaic, aprèn a comprendre-les (cf. Lc 2,19.51); la plena de confiança, que es posa a les mans de Déu, abandonant-se a la seva voluntat; la humil Mare que, quan la missió del Fill ho exigeix, s’aparta; i, alhora, a la dona valenta que, mentre els deixebles fugen, està al peu de la creu” (Homilia del 40è aniversari de la conclusió del Concili Ecumènic Vaticà II, 8.12.2005).
El Papa Francesc per la seva banda, ha expressat la missió sacerdotal evocantel Magníficat: “María va caminar i Maria va cantar. Maria camina portant l’alegria de qui canta les meravelles que Déu ha fet amb la senzillesa de la seva serventa. Al seu pas, com a bona Mare, suscita el cant, donant veu a tants que d’una manera o altra sentien que no podien cantar.
Li dóna la paraula a Joan -que salta al si de la seva mare-, li dóna la paraula a Elisabet -que comença a beneir- , a l’ancià Simeó -i ho fa profetitzar i somiar-, ensenya el Verb les seves primeres paraules.
A l’escola de Maria aprenem que la seva vida està marcada no pel protagonisme, sinó per la capacitat de fer que els altres siguin protagonistes. Brinda coratge, ensenya a parlar i sobretot anima a viure l’audàcia de la fe i l’esperança. D’aquesta manera ella es torna transparència del rostre del Senyor que mostra el seu poder convidant a participar i convoca en la construcció del seu temple viu” (Homilia en la festa de Ntra. Sra. de Guadalupe, 12.12.2018).
En el sacerdot i el diaca es donen la mà lo més gran i lo més petit. És com l’arca de la nova i eterna Aliança. El sacerdot és qui permet que Jesucrist entri a la vida de tots els homes i dones, acompanyant-los, sense deixar enrere tot el seu misteri i la seva sorpresa… La seva vida sacerdotal, en la seva senzillesa, ha de quedar reflectida en aquest deixar entrar i acollir. És una actitud de pobre instrument mediador, d’algú que accepta la gratuïtat i en viu l’agraïment. Acollir no vol dir disposar d’aquell que acull, sinó deixar que ell disposi de tu, amb tot el seu misteri. Potser és el que ens fa més por, perquè ens condueix a allò imprevist, a allò inèdit. El sacerdot ha de ser icona de l’acollida, per la tendresa i per la cura de cada “ovella ferida”.
Que en son de precises les paraules de Benet XVI a l’Homilia ja citada: “L’home [el sacerdot, el diaca] que s’abandona totalment a les mans de Déu no es converteix en una titella de Déu, en una persona avorrida i conformista; no perd la llibertat. Només l’home que es posa totalment a les mans de Déu troba la veritable llibertat, l’amplitud gran i creativa de la llibertat i del bé. L’home que es dirigeix cap a Déu no es fa més petit sinó més gran, perquè gràcies a Déu i juntament amb ell es fa gran, es fa diví, arriba a ser veritablement ell mateix. L’home que es posa en mans de Déu no s’allunya dels altres i es retira a la seva salvació privada; al contrari, només aleshores el seu cor es desperta veritablement i ell es transforma en una persona sensible i, per tant, benèvola i oberta. Com més a prop hi ha l’home de Déu, més a prop és dels homes.”
Després d’un temps personal de pregària on els preveres i diaques van poder rebre el sagrament del perdó va tenir lloc l’Eucaristia celebrada al Santuari-Basílica del St. Crist de Balaguer i concelebrada per tots els participants en el recés. Hi van assistir i van animar els cants de la Missa la Comuitat de Religioses Clarisses del Santuari del St. Crist.
Un dinar de germanor clogué la joiosa celebració fraterna, preparació del Nadal, on els preveres de diverses nacionalitats van compartir taula i cants de Nadales pròpies dels diferents països.
