Benet XVI a l’audiència del dimecres 13 explicava diàfanament el sentit de la seva renúncia, que molts encara no volen captar. Ell ha volgut fer un últim gran servei a l’Església i deixar pas a un successor amb més forces per a dirigir la barca de Pere. És un home lliure, valent i realista, que cerca el bé més gran per a l’Església. S’explicava així: “He decidit renunciar i ho he fet amb plena llibertat per al bé de l’Església, després d’haver pregat llargament i després d’examinar la meva consciència davant de Déu.
Sóc ben conscient de la gravetat del fet, però també conscient de no ser capaç de dur a terme el ministeri petrí amb aquella força que es requereix. Em dóna suport i m’il•lumina la certesa que l’Església és de Crist, el qual mai no la deixarà sense la seva guia i la seva cura“. Un gran testimoniatge de la seva fe i el seu amor a Jesucrist que porta l’Església, i la consciència que els homes passem, després de fer un servei generós, perquè som “humils treballadors de la vinya del Senyor“.
Fa tres anys va donar una bona clau d’interpretació de com ell veia l’exercici del ministeri papal. S’emparava en les paraules de St. Bonaventura “Opera Christi non deficiunt, set proficiunt“, “les obres de Crist no retrocedeixen, no desapareixen, sinó que avancen”, per dir-nos que “per a St. Bonaventura governar no coincidia simplement amb fer alguna cosa, sinó que era sobretot pensar i resar. A la base del seu govern sempre hi trobem la pregària i el pensament; totes les seves decisions eren fruit de la reflexió, del pensament il•luminat per l’oració. La seva íntima relació amb Crist va acompanyar sempre la seva tasca (…) per governar no només mitjançant ordres i estructures, sinó guiant i il•luminant les ànimes, orientant cap a Crist“. Són un retrat del seu pontificat i expliquen com, en endavant, ell pensa ajudar l’Església!
Els anys que Benet XVI ha servit com a Papa, ha parlat i ensenyat amb saviesa i amb arguments, i hem anat a escoltar el seu ensenyament . És un enamorat de la bellesa de l’art i de la música. Ens ha emocionat com celebrava i estimava la litúrgia. Ens ha ensenyat que val la pena ser valents davant el relativisme occidental i les contradiccions que trobarem en el món secularitzat, laïcista i materialista. Ha mostrat la bellesa de la fe en Déu i ha estat decidit a l’hora de netejar els pecats dels clergues, acollint les víctimes i canviant la normativa. I sempre ha mantingut el diàleg amb tothom, amb les ideologies i els savis d’aquest món, amb els polítics i els líders religiosos, amb els membres de la Cúria i amb tots els qui s’hi acostaven. Ha estat un gran creient en Déu que ha confiat sempre en la raó, en el diàleg i en la bondat, i a prop seu era això el que es respirava. Ens ha regalat tres belles encícliques sobre l’amor, l’esperança i la veritat en la justícia, així com quatre grans exhortacions sobre l’Eucaristia, la Paraula de Déu, l’Església a l’Àfrica i l’Església a l’Orient mitjà. I serà molt conegut pels seus tres llibres sobre l’històric “Jesús de Natzaret“. Fortament preocupat pel que ell anomenava amb insistència l’“eclipsi de Déu, una certa amnèsia, més encara, un vertader rebuig del cristianisme“. Amb el temps la seva figura profètica i lliure encara creixerà més.
Es manifestava “bavarès”, i molt content de ser-ho, i això el va fer sensible a les llengües i cultures minoritàries i a la comprensió de realitats socials com la nostra. Es va trobar ben a gust en la seva visita a Barcelona, i durant el seu pontificat fou signat l’Acord (concordat) entre la Santa Seu i el Principat d’Andorra que assegura la figura del Copríncep episcopal per part de l’Església, entre d’altres realitats ben positives.
El retrat de St. Bonaventura que en dóna un notari pontifici anònim contemporani s’adequa molt al que coneixem del Papa Benet XVI: «Home bo, afable, pietós i misericordiós, ple de virtuts, estimat per Déu i pels homes… De fet, Déu li havia concedit una gràcia tan gran, que tots els que el veien quedaven envaïts per un amor que el cor no podia amagar».
+Joan-Enric Vives,
Arq. d’Urgell i Copríncep d’Andorra
Article publicat al Diari El Punt AVUI, 14.2.2013
