Fer penitència no és una expressió gaire de moda, i encara ho és menys dur-la a la pràctica amb accions concretes de la nostra vida. Ens han entrat les categories i els models culturals d’un món que rebutja tot allò que pugui semblar que va contra la persona i la seva llibertat. Ningú no sembla gaire disposat a acceptar que fa accions mal fetes, ni tampoc a intentar canviar-les, i encara menys –sembla com una bogeria!- creure que amb les nostres accions mal fetes hem ofès a Déu, hem estat desagraïts amb el seu Amor. Acceptar que hem pecat, no es porta gaire en els ambients de joves ni de grans… I en canvi, quan reconeixem que som pecadors, ens fem més lliures i creixem com a persones i com a fills de Déu. Perquè realment fem coses mal fetes i ofenem els altres; cooperem al mal del món i, per damunt de tot, ofenem Déu i som uns grans desagraïts amb l’immens Amor que Ell ens té. I ens cal canviar, convertir-nos, obrir-nos a la nova manera de veure les coses, des de Crist, sota la guia del seu Esperit.
Els dies de la Quaresma i apropant-se já la Pasqua són també dies de penitència, per tal de prendre consciència del propi pecat i poder demanar-ne perdó. Deixem-nos interpel·lar per la Paraula de Déu que ens acusa com si fóssim tots germans i col·laboradors de l’assassí Caín (i ho som!), i que ens llença la pregunta punyent: “Què n’has fet del teu germà?” (Gn 4,9-10). Déu ens vol més responsables dels nostres actes i de les nostres omissions culpables. Per això ens proposa que canviem, que fem penitència. La Quaresma comença deixant que l’Església misericordiosa i amatent ens imposi cendra sobre el cap, i ens recordi: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli!”. ¿Com estem mantenint aquesta tensió que allibera? ¿S’atrevirà algú a intentar fer penitència?
Un gran Pare i Doctorde l’Església d’Orient, sant Joan Crisòstom (350-408), Patriarca de Constantinoble, quan és reclamat sobre els camins de la penitència en proposa cinc de molt eficaços:
Primer confessar els propis pecats. Si un no és prou sincer amb Déu i amb ell mateix, i es dissimula l’abast del mal que hi ha en ell, aquest no canviarà mai, ni millorarà, perquè no deixa que la llum entri dintre seu.
N’hi ha un altre no gens inferior al primer, que consisteix a perdonar les ofenses que hem rebut dels nostres enemics. Si dominem la ira, si oblidem les faltes dels qui ens envolten, atraurem el perdó del Pare sobre la nostra vida mal feta.
El tercer camí de canvi i de millora, arriba amb l’oració fervent i confiada, que brolla d’un cor que estima Déu i el cerca amb perseverança.
També té un poder molt gran, l’almoina, amb el seu nom més actual, que és la solidaritat compromesa. Si comparteixes el que tens, si ets solidari amb els qui pateixen, trobaràs perdó i canviarà la teva tenebra en llum.
I finalment el gran bisbe i predicador proposa un cinquè camí, que és la humilitat. Si som humils i ens fem petits i confiats, atraiem la misericòrdia del Pare del cel, que ens pot omplir amb la seva gràcia i ens vol fer arribar allà on nosaltres sols, amb les nostres pròpies forces, mai no hauríem pogut.
