La Jornada Mundial de la Joventut d’aquest estiu a Madrid ens ha revifat l’esperança en una nova primavera vocacional, ja que ens ha fet conèixer moltíssims joves ferms, vinguts d’arreu del món i de les nostres terres, que essent normals com els seus companys de generació, tenen ganes de viure la seva fe en Jesucrist també amb normalitat, estimant l’Església, testimoniant clarament que són cristians i apostant per una vida evangèlica, sense mediocritat, ni deixant-se arrossegar per l’estil superficial i sense compromís que el món els proposa. Són joves diferents, que esperen molt de les comunitats cristianes, i els hem de saber acollir i ajudar en el seu camí de discerniment. A la JMJ hem vist que alguna cosa està canviant en la joventut, i que l’Esperit Sant no està pas quiet, sinó que segueix suscitant vocacions en l’Església, nois i noies joves, enamorats del Senyor, que es plantegen la gran pregunta vocacional: “Què en treu l’home de guanyar tot el món si perd la seva vida?” (Mc 8,36). Conta St. Francesc Xavier que aquesta paraula de l’Evangeli és la que St. Ignasi, company seu de col•legi universitari a París, li va clavar a l’ànima, i que ja no el va deixar tranquil en la seva vida normal d’estudiant, fins a donar-se del tot a Jesucrist. Cal que avui, nous profetes i nous mestres, noves famílies que s’estimen, la repeteixin als joves, i arribin al seu cor, allà on un jove vol ser radical, bo de veritat, honrat i sincer cercador de la Veritat… Allà on es prenen les decisions arriscades i valentes: “Què en treu l’home de guanyar tot el món si perd la seva vida?“. Escoltem la veu de Déu! Deixem que aquesta paraula de vida penetri també en tots nosaltres!. Perquè és ben cert que les vocacions naixeran en unes famílies i en unes comunitats on es visquin les virtuts de l’Evangeli i on es conreï la veritat i l’amor de forma generosa i alegre. Comunitats on es valori la donació i l’amor al pròxim, i on sempre s’estigui obert a la voluntat de Déu i al servei dels necessitats.
El sant Pare Benet XVI sempre invita a proposar les vocacions sacerdotals i religioses en l’Església local, fent adonar també de la importància de promoure i sostenir els qui mostrin clars indicis de la crida a la vida sacerdotal i a la consagració religiosa, per tal que sentin l’escalf de tota la comunitat en dir el seu sí a Déu i a l’Església. Perquè és cert que tot prevere, tot consagrat, fidels a la seva vocació, transmeten l’alegria de servir el Crist, i conviden tots els cristians a respondre a la crida universal a la santedat. Per fer més vigorós i incisiu l’anunci vocacional, és indispensable l’exemple de tots els que ja hem dit el nostre “sí” a Déu i al projecte de vida que Ell té sobre cada un. El testimoni personal, fet d’eleccions existencials i concretes, animarà els joves a prendre decisions compromeses que determinin el seu futur. Preguem especialment en aquest mes perquè els joves hi responguin amb generositat i promptitud!