Quaresma: contra la globalització de la indiferència

Comencem solemnement la Quaresma. Us animo a reflexionar sobre el Missatge que el Papa Francesc ens dirigeix amb el lema bíblic: “Enfortiu els vostres cors (Jm 5,8) i com un desafiament que planteja una conversió respecte de la indiferència que avui es fa tan gran al món, es globalitza. Indiferència envers el proïsme i envers Déu. Temptació real també per als cristians. Però Déu no és indiferent al món, sinó que l’estima fins al punt de donar el seu Fill per la salvació de cada persona. En Crist s’obre definitivament la porta entre Déu i la humanitat, entre el cel i la terra. I l’Església és com la mà que té oberta aquesta porta mitjançant la proclamació de la Paraula, la celebració dels sagraments, el testimoni de “la fe que actua per la caritat” (Ga 5,6).

El Papa Francesc proposa tres àmbits i tres cites bíbliques per a meditar sobre la nostra renovació quaresmal:
1. L’àmbit de l’Església, «Si un membre pateix, tots pateixen amb ell» (1Co 12,26). Remarca com la caritat de Déu, que trenca la indiferència, ens l’ofereix l’Església amb els seus ensenyaments i el seu testimoni. No obstant això, només es pot testimoniar el que abans s’ha experimentat. El cristià és aquell que permet que Déu el revesteixi de la seva bondat i misericòrdia, que el revesteixi de Crist, per arribar a ser com Ell, el servent de Déu i dels homes. En Crist no hi ha lloc per a la indiferència, que tan sovint sembla tenir tant poder en els nostres cors. Qui és de Crist pertany a un sol Cos i, en Ell, no serà indiferent als altres, a ningú.

2. L’àmbit de les parròquies i comunitats, «On és el teu germà?» (Gn 4,9). Vol fer adonar que no podem oblidar els qui tenim a prop. Per a rebre i fer fructificar plenament el que Déu ens dóna, cal superar els confins de l’Església visible en dues direccions: a) la pregària que ens uneix a l’Església celestial i que instaura una comunió de servei i de bé mutus que arriba davant Déu, i que ens fa que formem part de la comunió en la qual l’amor venç la indiferència, la duresa de cor i l’odi. b) I a més, tota comunitat cristiana està cridada a creuar el llindar que la posa en relació amb la societat que l’envolta, amb els pobres i els allunyats. L’Església per naturalesa és missionera, ja que l’amor no pot callar, i segueix Jesucrist pel camí que la porta a les persones, fins als extrems de la terra (cf. Ac 1,8). Així podem veure en el nostre proïsme el germà i la germana pels quals Crist va morir i va ressuscitar. El que hem rebut és també per a ells. I, igualment, el que aquests germans posseeixen és un do per a l’Església i per a tota la humanitat. Les parròquies han de ser illes de misericòrdia enmig del mar de la indiferència.

3. L’àmbit de cada persona creient, «Enfortiu els vostres cors» (Jm 5,8). També com a persones som temptats d’indiferència, a causa de la saturació dels molts problemes o perquè ens veiem incapaços d’intervenir-hi. I per això hem de pregar, hem d’acollir el sofriment de l’altre i hem de viure gestos de caritat sincera, ni que siguin petits, col•laborant amb les Institucions caritatives de l’Església. Formar el cor perquè es deixi impregnar per l’Esperit i guiar pels camins de l’amor que ens porten als germans. En definitiva, un cor pobre, que coneix les seves pròpies pobreses i ho dóna tot per l’altre. Caldria pregar dient: “Feu Senyor que el nostre cor sigui semblant al vostre!”.

Compartir