Amb la imposició de la cendra dimecres passat, però sobretot amb l’Eucaristia d’aquest primer diumenge, comencem la Quaresma, quaranta dies de conversió i de preparació a la Pasqua. Li hem de donar gràcies a Déu perquè ens concedeix d’esperar amb alegria i conversió de cor la celebració de la Pasqua, i donats més intensament a l’amor i al servei dels germans, arribarem a ser plenament fills de Déu per una participació més assídua dels sagraments pasquals que ens han donat la vida (cf. Prefaci I de Quaresma).
La quaresma va néixer com a desenvolupament pedagògic d’un aspecte central del misteri cristià celebrat al tríduum pasqual, ja que sobretot en destaca la perspectiva que es refereix a la mort redemptora de Jesucrist i al fet que hem de ressuscitar novament amb Ell. Recull el simbolisme dels quaranta anys que va passar el poble d’Israel al desert abans d’entrar a la terra promesa, i els quaranta dies que Moisès, Elies i Jesucrist mateix, van passar preparant-se a la missió, dejunant, pregant i acollint, en ells, l’esperança del poble de Déu.
Cada cristià i la comunitat sencera ens preparem espiritualment per a les festes de Pasqua. A l’Església de l’edat antiga, el temps de Quaresma era aprofitat per a la intensificació de la iniciació i preparació doctrinal i moral dels candidats al baptisme, que precisament rebien aquest sagrament en la nit santa de la gran vigília pasqual. Després del Concili de Nicea (325), ja amb llibertat de culte, l’Església va instituir formalment la quaresma, per preparar la Pasqua, i la recepció del baptisme, després d’un llarg catecumenat. I a partir de llavors, començà a ser obligatòria l’anomenada observança quaresmal, que prescrivia dejunis i altres penitències.
A la llum del Concili Vaticà II, la Quaresma és sobretot un temps destinat a la més atenta i freqüent escolta de la Paraula de Déu, a la més assídua i fervent oració, a la celebració del misteri pasqual a través de l’Eucaristia, a la preparació o renovació de les promeses baptismals i l’exercici de la penitència, tant sacramental, a través del sagrament de la reconciliació, com mitjançant diferents mortificacions o sacrificis que cadascú pugui imposar-se. Oració, dejuni i almoina són els eixos principals del camí de conversió (cf. Mt 6,1-18). Pregar més, escoltant la veu de Déu en la seva Paraula que ens és vida. Dejuni d’allò que és superflu per domini d’un mateix i per facilitar el despreniment i la solidaritat. I almoina que és compartició i ajuda als qui pateixen. Recordem que la praxi del dejuni la realitzem el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant, i la de l’abstinència de menjar carn, els sis divendres de Quaresma, però cal retrobar una actualització del dejuni que Déu vol, l’amor i la compassió envers els germans.
Enguany que celebrem l’any sacerdotal, adonem-nos del gran do que significa el perdó dels pecats que els sacerdots ens fan arribar misericordiosament. Acostem-nos per Pasqua a la font de la gràcia i del perdó dels pecats. Els sacerdots ens hi encaminen amb el seus consells i la direcció espiritual, ens prediquen la Paraula i ens recorden la conversió radical a l’amor de Jesucrist, per tenir vida eterna.
