En morir Sant Benet el 21 de març de l’any 547, va deixar amb la seva “Regla” i amb la família benedictina que va fundar, un patrimoni que ha donat fruits a través dels segles i que els segueix donant a tot el món. L’abadia de Montserrat i altres monestirs benedictins i cistercencs del país, com Poblet, han marcat el cristianisme de les nostres terres. I és bo saber que fou des del nostre Bisbat d’Urgell, concretament des del monestir de St. Serni de Tavèrnoles, a Anserall, entre La Seu i Andorra, que entrà per primera vegada la Regla benedictina a les terres d’Hispània.
En tot el segon llibre dels “Diàlegs“, Sant Gregori el Gran, biògraf de Sant Benet, ens mostra com la seva vida estava submergida en una atmosfera de pregària, fonament de la seva existència. Sense pregària no hi ha experiència de Déu. Però l’espiritualitat de Benet no era una interioritat allunyada de la realitat. A la inquietud i el caos de la seva època, ell hi oposava una vida sota la mirada de Déu i precisament d’aquesta manera no va perdre mai de vista els deures de la vida quotidiana ni la persona humana amb les seves necessitats concretes. La Regla en aquest sentit, és un prodigi de saviesa.
A la Regla qualifica la vida monàstica d’«escola del servei del Senyor» (Pròleg 45) i demana als seus monjos que «res no s’anteposi a l’Obra de Déu» (43,3), és a dir, a l’Ofici Diví o Litúrgia de les Hores. Subratlla, però, que l’oració és, en primer lloc, un acte d’escolta (Pròleg 9-11), que després s’ha de traduir en l’acció concreta. «El Senyor espera que responguem diàriament amb obres als seus sants consells», afirma al Pròleg (35). D’aquesta manera, la vida del monjo es converteix en una harmonia fecunda entre acció i contemplació «perquè en tot Déu sigui glorificat» (57,9). En contrast amb una autorealització fàcil i egocèntrica, avui amb freqüència exaltada, el primer i irrenunciable compromís del deixeble de Sant Benet és la sincera recerca de Déu (58,7) sobre el camí traçat per Crist, humil i obedient (5,13), i no s’ha d’anteposar res al seu amor (4,21; 72,11). Precisament d’aquesta manera, en el servei a l’altre, es converteix en home de servei i de pau. En l’exercici de l’obediència viscuda amb una fe animada per l’amor (5,2), el monjo conquesta la humilitat (5,1), peça clau de la Regla (cap. 7). D’aquesta manera, el cristià es conforma cada vegada més amb el Crist i arriba a l’autèntica autorealització com a criatura que és, feta a imatge i semblança de Déu.
El seu “ora et labora” conforma tot un ideal de vida que ens ha marcat molt més enllà dels monestirs benedictins. “Canta i camina“, deia St. Agustí, i ell proposa “prega i treballa“, unió amb Déu i servei generós a tothom.