El símbol-síntesi del Sínode en el seu Missatge a tot el Poble de Déu
Aquesta segona part del Sínode dels Bisbes s’ha desplegat en dos moments:
2) la redacció en comissió i en plenari d’un Missatge al Poble de Déu sobre el tema del Sínode que té la missió de presentar les seves grans qüestions en un text pensat per a tothom en forma de manifest.
Si algun resum significatiu es pot fer del Sínode éstà precisament en el preciós símbol-síntesi que introdueix el Missatge a tot el Poble de Déu basat en la narració de la Samaritana i el seu encontre amb Jesús. En efecte, el Sínode s’ha adonat de la situació sovint de cert desert del nostre món -com a la narració de la Samaritana -i alhora s’ha adonat de les recerces diferents de set i d’aigua presents arreu. L’encontre personal amb Jesucrist, descobert només a la fi de la narració, canvia la vida de la Samaritana i fa possible anunciar-ho als altres. En efecte, aquesta narració de la Samaritana, esdevinguda símbol, és la millor síntesi de l’experiència d’aquest esperat Sínode que ha partit d’una ampla consciència de la necessitat que té la missió evangelitzadora de tota l’Església d’un canvi i d’una adequació a les noves situacions del nostre món, i és d’aquí d’on surt l’expressió de Nova Evangelització, dirigida particularment als batejats allunyats de la fe, però també concebuda com un nou ardor, una nova força i nous mètodes que cal per evangelitzar avui!
Cal dir, doncs, que aquest Sínode a la pràctica ha privilegiat la comprensió de la Nova Evangelització com a nou ardor, nova força i nous mètodes en la missió fonamental de la Església i així es pot veure en les 58 proposicions votades pel Sínode que es presenten al Papa, així com en el Missatge a tot el Poble de Déu dirigit a tota l’Església. Per això, la novetat més pròpia d’aquest Sínode està en la consciència viva i generalitzada que s’ha manifiestat de que estem en un tombant nou i que cal afrontar-lo perquè l’anunci i testimoni de l’Evangeli esdevinguin de nou una Bona Notícia per a tothom que estigui obert a acollir-la! Això, aquest Sínode ho ha viscut amb intensitat a partir d’escoltar el batec de les diverses esglésies de tota la Catòlica -amb més de 250 intervencions- i al final ha intentat començar a fer alguns passos a partir de la formulació de 58 proposicions orientades moltes d’elles a millorar, a fer amb nou ardor i amb nous mètodes, la nostra pastoral ordinària, tot albirant alguns esboços del què haurà d’ésser progressivament la Nova Evangelització que respongui a la realitat cambiant secularitzada i pluralista que vivim. Per això, el gran símbol-síntesi d’aquest Sínode és la Samaritana, en el desert, en la recerca d’aigua viva, amb la possibilitat de trobar-se amb el Senyor, canviar de vida, i donar-ne testimoni… I aquest símbol-síntesi serà la millor herència d’aquest Sínode!
En aquesta línea, notem les fines precisions del Papa Benet: “A més dels mètodes pastorals tradicionals, sempre vàlids, l’Església intenta utilitzar també mètodes nous, usant alhora nous llenguatges, apropiats a les diferents cultures del món, proposant la veritat de Crist amb una actitud de diàleg i d’amistat que té com a fonament a Déu que és Amor. En vàries parts del món, l’Església ha emprès un camí de creativitat pastoral, per tal d’apropar-se a les persones allunyades i en recerca de sentit, de la felicitat i, en defintiva, de Déu. Recordem algunes importants “Missions ciutadanes”, l'”Atri del Gentils”, la “Missió Continental”… (Missa: clausura 28).
I) LES 58 PROPOPOSICIONS SINODALS: els punts més significatius de cadascuna d’elles.
Cal notar que les 58 proposicions tenen un denominador comú: el proposar algun punt per a reforçar amb més ardor algun dels aspectes habituals de la missió ordinària evangelitzadora de l’Església (litúrgia, missió, caritat, testimoni, servei….). Els punts més significatius aportats aquí són aquells que presenten elements de certa major novetat, ja sigui pel seu subratllat que són la majoria i van marcats amb un +, o ja sigui per la seva formulació nova que incorpora sovint un llenguatge d’una teologia de frontera i de diàleg, en clau teològico-fonamental, i van indicats amb un *. La referència cabdal al Concili Vaticà II va marcada amb dos **:
1: documents a lliurar al Papa Benet XVI: les Actes de tot el que s’ha fet en el Sínode.
Germans i germanes: “Gràcia a vosaltres de part de Déu, el nostre Pare i del Senyor Jesucrist” (Rm 1, 7). Bisbes de tot el món, convidats pel bisbe de Roma, el papa Benet XVI, ens hem reunit per reflexionar junts sobre “la nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana”.
1.Com la samaritana al pou.
Ens deixem il•luminar per una pàgina de l’Evangeli: la trobada de Jesús amb la dona samaritana (cf. Jn 4, 5-42). No hi ha home o dona que en la seva vida, com la dona de Samaria, no es trobi al costat d’un pou amb una gerra buida, amb l’esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l’existència . Avui són molts els pous que s’ofereixen a la set de l’home, però convé discernir per evitar aigües contaminades. És urgent orientar bé la recerca, per no caure en desil•lusions que poden ser ruïnoses.
2. Una nova evangelització.
Conduir als homes i les dones del nostre temps cap a Jesús, a la trobada amb Ell, és una urgència que apareix en totes les regions. (…) Els canvis socials i culturals ens crida, però, a una cosa nova: a viure d’una manera renovada la nostra experiència comunitària de fe i l’anunci, mitjançant una evangelització “nova en el seu ardor, en els seus mètodes, en les seves expressions” (Discurs a la XIX Assemblea del CELAM, 9 març 1983) com va dir Joan Pau II. Una evangelització dirigida, com ens ha recordat Benet XVI, “principalment a les persones que, havent rebut el baptisme, s’han allunyat de l’Església i viuen sense cap referència a la vida cristiana […], per afavorir en aquestes persones una nova trobada amb el Senyor, l’únic que omple de significat profund i de pau la nostra existència, per a afavorir el redescobriment de la fe, font de gràcia que comporta alegria i esperança per a la vida personal, familiar i social” (Homilia, Roma 7 octubre 2012).
3. La trobada personal amb Jesucrist en l’Església.
L’Església és l’espai ofert per Crist en la història per poder-lo trobar, perquè Ell l’hi ha lliurat la seva Paraula, el baptisme que ens fa fills de Déu, el seu Cos i la seva Sang, la gràcia del perdó del pecat, sobretot en el sagrament de la Reconciliació, l’experiència d’una comunió que és reflex mateix del misteri de la Santíssima Trinitat i la força de l’Esperit que ens mou a la caritat cap als altres. Hem de constituir comunitats acollidores, en les quals tots els marginats es troben com a casa, amb experiències concretes de comunió que, amb la força ardent de l’amor, -“Mireu com s’estimen” (Tertulià, Apologètic, 39, 7)- atreguin la mirada desencantada de la humanitat contemporània. (…) És la nostra tasca avui el fer accessible aquesta experiència d’Església i multiplicar, per tant, els pous als quals convidar als homes i dones assedegats i possibilitar la seva trobada amb Jesús, oferir oasi en els deserts de la vida.
4. Les ocasions de la trobada amb Jesús i l’escolta de l’Escriptura
Recordem, per exemple, com Pere, Andreu, Jaume i Joan han estat cridats per Jesús en el context del seu treball, com Zaqueu ha pogut passar de la simple curiositat al caliu de la taula compartida amb el Mestre, com el centurió demana la intervenció del Senyor davant la malaltia d’una persona propera, com el cec de naixement l’ha invocat com alliberador de la seva pròpia marginació, com Marta i Maria han vist recompensada la seva hospitalitat amb la seva pròpia presència. Podem continuar encara recorrent les pàgines dels Evangelis i trobant tantes i tantes maneres en què la vida de les persones s’ha obert, des de diverses condicions, a la presència de Crist, (…) ens ajuda a trobar espais nous de trobada amb Ell, noves formes d’acció veritablement evangèliques, arrelades en les dimensions fonamentals de la vida humana: la família, el treball, l’amistat, la pobresa i les proves de la vida, etc.
Volem ressaltar que la nova evangelització es refereix, en primer lloc, a nosaltres mateixos (…) Hem de reconèixer amb humilitat que la misèria, les debilitats dels deixebles de Jesús, especialment dels seus ministres, que afecten a la credibilitat de la missió. (…) Sabem que hem reconèixer humilment la nostra debilitat davant les ferides de la història i no deixem de reconèixer els nostres pecats personals. (…) Si aquesta renovació és confiada a les nostres forces, hauria seriosos motius de dubte, però en l’Església la conversió i l’evangelització no ens tenen com a primers actors a nosaltres, pobres homes, sinó al mateix Esperit del Senyor. Aquí està la nostra força i la nostra certesa, que el mal no tindrà mai l’última paraula (…): “Que els vostres cors s’asserenin i no temin” (Jn 14, 27), ha dit Jesús als seus deixebles.
6. Reconèixer en el món d’avui noves oportunitats d’evangelització
Aquest serè coratge sosté també la nostra mirada sobre el món contemporani. No ens sentim atemorits per les condicions del temps en què vivim. El nostre món està ple de contradiccions i de desafiaments, però segueix sent creació de Déu, i encara que ferit pel mal, sempre és objecte del seu amor i el seu terreny, en el qual es pot tornar a sembrar la llavor de la Paraula perquè torni a donar fruit. No hi ha lloc per al pessimisme en les ments i en els cors d’aquells que saben que el seu Senyor ha vençut la mort i que el seu Esperit actua amb força en la història. (…) La secularització i la crisi del primat de la política i de l’Estat demanen a l’Església repensar la seva pròpia presència a la societat. (…) Les moltes i sempre noves formes de pobresa obren espais inèdits al servei de la caritat: la proclamació de l’Evangeli compromet a l’Església a estar al costat dels pobres i compartir amb ells els seus sofriments, com ho feia Jesús. També en les formes més aspres d’ateisme i agnosticisme podem reconèixer, fins i tot de maneres contradictòries, no un buit, sinó una nostàlgia, una espera que requereix una resposta adequada. (…)
7. Evangelització, família, Vida Consagrada
No es pot pensar en una nova evangelització sense sentir-nos responsables de l’anunci de l’Evangeli a les famílies i sense ajudar-los en la tasca educativa. (…) Avui la família, que es constitueix amb el matrimoni d’un home i una dona que els fa “una sola carn” (Mt 19,6) oberta a la vida, està travessada per tot arreu per factors de crisi, envoltada de models de vida que la penalitzen, oblidada de les polítiques de la societat, de la qual és cèl•lula fonamental, no sempre respectada en els seus ritmes ni sostinguda en els seus esforços per les pròpies comunitats eclesials. Precisament per això, ens veiem impulsats a afirmar que hem de desenvolupar una atenció per la família i per la seva missió en la societat i en l’Església, creant itineraris específics d’acompanyament abans i després del matrimoni. (…)
8. La comunitat eclesial i els diversos agents de l’evangelització
L’obra de l’evangelització no és tasca exclusiva d’algú a l’Església sinó del conjunt de les comunitats eclesials, on es té accés a la plenitud dels instruments de la trobada amb Jesús: la Paraula, els sagraments, la comunió fraterna, el servei de la caritat, la missió. En aquesta perspectiva emergeix sobretot el paper de la parròquia com (…) “font de la plaça”, com li agradava anomenar a Joan XXIII, on tothom pot beure trobant la frescor de l’Evangeli. La seva funció roman imprescindible, encara que les condicions particulars poden demanar una articulació en petites comunitats o vincles de col•laboració en contextos més amplis. Sentim, ara, el deure d’exhortar a les nostres parròquies a unir a la tradicional cura pastoral del Poble de Déu les noves formes de missió que requereix la nova evangelització. (…)
9. Perquè els joves puguin trobar-se amb Crist
Ens sentim propers als joves d’una manera molt especial. (…) La mirada dels bisbes cap a ells és tot menys pessimista. Preocupada, sí, però no pessimista. Preocupada perquè just sobre ells vénen a confluir les envestides més agressives d’aquests temps; no pessimista, però, sobretot perquè, ho ressaltem, l’amor de Crist és qui mou allò profund de la història i a més, perquè descobrim en els nostres joves aspiracions profundes d’autenticitat, de veritat, de llibertat, de generositat, de les quals estem convençuts que només Crist pot ser resposta capaç de saciar-los. Volem ajudar-los en la seva recerca i convidem a les nostres comunitats a que, sense reserves, entrin en una dinàmica d’escolta, de diàleg i de propostes valentes davant la difícil condició juvenil. (…)
10. L’Evangeli en diàleg amb la cultura i l’experiència humana i amb les religions.
La nova evangelització té el seu centre en Crist i en l’atenció a la persona humana, per fer possible la trobada amb ell. Però el seu horitzó és més ample pel que fa al món i no es tanca a cap experiència de l’home. Això vol dir que ella conrea, amb particular atenció, el diàleg amb les cultures, amb la confiança de poder trobar a totes les “llavors del Verb”. (…)
11. L’any de la fe, la memòria del Concili Vaticà II i la referència al Catecisme de l’Església Catòlica.
En el camí de la nova evangelització podrem sentir de vegades com en un desert, enmig de perills i privats de referències. El papa Benet XVI ha parlat d’una “«desertificació» espiritual” que ha avançat en aquests últims decennis, però ell mateix ens ha donat força afirmant que “a partir d’aquesta experiència de desert, d’aquest buit, podem novament descobrir l’alegria de creure, la seva importància vital per a nosaltres, homes i dones. Al desert es descobreix el valor d’allò que és essencial per viure “(Homilia, Roma 11.X.2012). Al desert, com la dona la samaritana, es va a buscar aigua i d’un pou del qual treure: feliç el que hi troba a Crist!
12. Contemplant el misteri i propers als pobres
El primer (símbol d’autenticitat) està constituït pel do i l’experiència de la contemplació. Només des d’una mirada adorant al misteri de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, des de la profunditat d’un silenci que se situa com espai que acull l’única Paraula que salva, pot desenvolupar un testimoni creïble per al món. (…) L’altre símbol d’autenticitat de la nova evangelització té la cara del pobre. Estar proper a qui està al marge del camí de la vida no és només exercici de solidaritat, sinó sobretot un fet espiritual. (…) Als pobres els reconeixem un lloc privilegiat en les nostres comunitats, un lloc que no exclou a ningú, però que vol ser un reflex de com Jesús se’ls ha unit. (…) Per això és necessària la introducció de la doctrina social de l’Església en els itineraris de la nova evangelització i tenir cura de la formació dels cristians. (…)
13. Una paraula a les Esglésies de les diverses regions del món.
Una consideració particular, plena d’afecte i gratitud, reservem a vosaltres, cristians de les Esglésies Orientals Catòliques, hereus de la primera difusió de l’Evangeli, experiència custodiada per vosaltres amb amor i fidelitat, i a vosaltres, cristians presents a l’Est d’Europa. (…)
Ens dirigim a vosaltres que viviu a Àfrica i ressaltem la nostra gratitud pel testimoni que oferiu en situacions humanes molt difícils. Us exhortem a rellançar l’evangelització rebuda en temps encara recents, a edificar-vos com Església “família de Déu”, a reforçar la identitat de la família i a sostenir la tasca dels sacerdots i catequistes, especialment en les petites comunitats cristianes. (…)
Els bisbes de l’Assemblea sinodal us conviden als cristians d’Amèrica del Nord a respondre amb goig a la crida de la nova evangelització, mentre admirem com en la vostra jove història vostres comunitats cristianes han donat fruits generosos de fe, caritat i missió. També convé reconèixer que moltes de les expressions de la cultura de la vostra societat estan lluny de l’Evangeli. (…)
El mateix sentiment de gratitud s’adreça a les Esglésies d’Amèrica Llatina i el Carib. Ens crida l’atenció en particular com s’han desenvolupat a través dels segles en el vostre països formes de pietat popular, (…) formes de servei a la caritat i de diàleg amb les cultures. Ara, davant els desafiaments del present, sobretot la pobresa i la violència, us exhortem a viure en un estat permanent de missió, anunciant l’Evangeli amb esperança i alegria, formant comunitats de veritables deixebles missioners de Jesucrist, mostrant el vostre testimoni com a font d’una societat justa i fraterna. (…)
També a vosaltres, cristians d’Àsia sentim la necessitat de dirigir-vos una paraula d’enfortiment i exhortació. La vostra presència, tot i ser una petita minoria en el continent on viuen gairebé dos terços de la població mundial, és una llavor profunda, confiada a la força de l’Esperit, que creix en el diàleg amb les diverses cultures, amb les antigues religions i amb tants pobres. (…)
Una paraula de reconeixement i d’esperança volem dirigir els bisbes a les Esglésies del continent europeu, avui en part marcat per una forta secularització, de vegades agressiva, i encara avui ferit pels llargs decennis de governs marcats per ideologies enemigues de Déu i de l’home Reconeixem el vostre passat i també el vostre present, en el qual l’Evangeli ha creat a Europa certeses i experiències de fe concretes i decisives per a la evangelització del món sencer, moltes vegades plenes de santedat: riquesa del pensament teològic, varietat d’expressions carismàtiques, formes diverses al servei de la caritat amb els pobres, profundes experiències contemplatives, creació d’una cultura humanística que ha contribuït a donar rostre a la dignitat de la persona i a la construcció del bé comú. Les dificultats del presents no us poden deixar abatuts, estimats cristians europeus: aquestes us han de desafiar a un anunci més joiós i viu de Crist i del seu Evangeli de vida.
Els bisbes de l’Assemblea sinodal saluden, finalment, als pobles d’Oceania, que viuen sota la protecció de la Creu del Sud, i els donem gràcies pel testimoni de l’Evangeli de Jesús. (…)
14. L’estrella de Maria il•lumina el desert