“El fruit de la justícia serà la pau” (Is 32,17)

Estem vivint una crisi econòmica, política i social mundial de gran envergadura que afecta moltes persones i nacions, especialment els més febles, i que ens deixa a tots molt desanimats perquè costa sortir-ne. ¿Tindrà sentit, encara, projectar utopies, esperar un món millor, més just i solidari, més digne i pacífic, més unit? ¿Val la pena lluitar per la justícia? Després de la caiguda del mur de Berlín (1989) semblava que era la desfeta de l’última consciència utòpica de la humanitat i l’inici de la globalització del capitalisme desbocat triomfant. Dos anys després d’aquell fet, Joan Pau II va publicar l’encíclica Centesimus Annus (1991). En aquella encíclica social identificava les contradiccions internes del marxisme-leninisme, però també les estructures de pecat que emanen d’un capitalisme sense ànima. Ens convé no oblidar-ho, i tenir major coneixement de la Doctrina Social de l’Església, un dels tresors que l’Església ofereix al món, i que tenim a l’abast amb el Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

S’imposa la necessitat de reflexionar sobre quin futur imaginem. Cal pensar en la viabilitat d’una “civilització de l’amor“, en una utopia creïble fonamentada en bones bases antropològiques. L’ésser humà és capaç d’amor (capax amoris – Max Scheler), i per això la construcció d’un regne basat en l’amor gratuït i generós no és impossible. Empesos per l’Esperit del Déu Amor podem vèncer les estructures de pecat i assentar una comunitat de pau i de fraternitat.

Els problemes que assetgen el món no poden ser una excusa per a abandonar els horitzons humans. Cal tenir ben present la virtut de l’esperança i bastir un ordre del món basat en els dos vectors essencials de la filosofia cristiana: el logos, que ens permet pensar i anticipar racionalment els problemes i l’agápe, que ens fa semblants a Déu. La raó ens fa lúcids i capaços de progressar en el pla científic i social, però l’amor ens fa generosos en la transmissió dels coneixements i en l’extensió del progrés a tota la humanitat, amb una prioritat pels més febles. El declivi de les utopies no ens pot conduir al desànim. Ben al contrari: la lluita per la justícia social, per l’equitat de drets, per la defensa d’un entorn natural habitable són especialment urgents en el nostre present.

Les greus dimensions de la crisi no ens han de conduir a la violència o a la lluita, ni han de ser un pretext per al desànim i el desencís, sinó que han de servir per a repensar el model econòmic i social que hem forjat i corregir-ne els seus errors i excessos. Escriu el Papa Benet XVI a la seva darrera encíclica Caritas in veritate: “La crisi ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís, a recolzar-nos en les experiències positives i a rebutjar les negatives. D’aquesta manera, la crisi es converteix en una ocasió per a discernir i projectar d’una manera nova. Convé afrontar les dificultats del present en aquesta clau, de manera confiada més que resignada” (n. 21). La generació actual de joves i adults està cridada a preparar el futur i a salvaguardar tot el que és bo de l’estat de benestar, amb unes relacions laborals dignes, amb uns guanys empresarials honestos i proporcionats, amb una distribució realment justa de la riquesa, i a fer d’aquest món una llar on tots hi puguem viure dignament, amb la qualitat que correspon a un ésser creat a imatge i semblança de Déu, gaudint, plenament, del do de la vida que ens ha estat generosament regalat. Així ho demanem en aquests moments crucials per a la nostra societat.

Compartir