Hem d’anunciar la Resurrecció del Senyor essent Església dels pobres. Amb mitjans humils i coherència de vida, amb un fidel seguiment de Crist pobre, humil, obedient i servidor dels pobres. L’Església sempre serà pobra, perquè ha de retornar constantment a la imitació de Jesús. Les riqueses l’ofeguen. Ella és llar dels pobres i sempre vol néixer entre els pobres, entenent-ho com els que necessiten Déu i tot ho consideren secundari, comparat amb l’amor de Déu. Servidora de l’Evangeli per als pobres i defensora de la seva causa. Promotora de la justícia i la solidaritat en tots els camps de la vida humana. Sempre en procés de conversió radical a l’amor de Crist.
Estem cridats a ser l’Església del diàleg i el discerniment. Diàleg entre els cristians mateixos, ecumenisme. I diàleg amb el món, amb les seves qüestions més punyents. Per acollir, purificar i transcendir el que hi ha de bo a la creació i la història humana. Sense cristiandats ni ghettos, sinó essent sal i llavor. Sense falsos acomplexaments i fàcils optimismes. Els deixebles de Crist ens hem de fer diàleg, escoltar els clams dels qui pateixen, i ser primer de tot Església misericordiosa, que guareix i fa arribar a tots el consol del Senyor.
De la Pasqua en neix una Església missionera en una societat fortament secularitzada. “La secularització acaba per ser un procés de falsificació de l’home, a través del qual les persones o institucions van eliminant la transcendència, reduint el real a la pura temporalitat i acomodant-se a una situació mundana” (Fernando Sebastián). Per això cal una “nova evangelització” que ajudi a treure complexos, aporti el goig de ser cristià i la bellesa de la fe catòlica, superant les temptacions de l’elitisme o de la impaciència pastoral, i oferint als qui no creuen la nostra fe com una gran promesa de vida i de felicitat, i no tan sols com unes normes morals a complir.
El laïcisme emergent no hauria de causar una resposta visceral entre els cristians, sinó una actitud serena, i al mateix temps ferma. Sense caure en la lògica de l’acció-reacció, tan atiada pels mitjans de comunicació. Cal que donem un testimoni humil i alhora públic i valent d’allò que hom sap i que creu en la interioritat més íntima. I defensar la presència pública de les creences religioses. Lluny de convertir-nos en un grup de poder i d’influència mediàtica i social, les comunitats i sobretot les associacions de seglars cristians, han de ser testimonis visibles del Crist en el món. No hem de perdre de vista que allò que ens dóna credibilitat és la coherència cristiana i no el nombre o el poder. Hem de voler tenir una presència de servei, tolerant i dialogant, però ferma i decidida, crítica amb allò que li volen imposar i sobretot denunciadora de tot tipus de manipulació. L’Esperit Sant ens hi ajudarà, i tenim la promesa de Jesús: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mt 28,20).
