A les Diòcesis de Catalunya des de fa ja onze anys que, durant el mes de novembre, té lloc una bonica experiència de cadena de pregària per les vocacions, per totes les vocacions: sacerdotals, diaconals, missioneres, religioses, matrimonials, d’especial consagració… És així com, cada dia del mes, una Diòcesi distinta de les deu amb seu a Catalunya, preguem per la resposta de persones generoses i sensibles, a la crida de Déu. Hem de respondre amb amor a l’Amor! Al nostre Bisbat d’Urgell ho fem els dies 6, 16 i 26 de novembre. Tot el dia pregant per torns, cadascú des del seu poble o ciutat, amb oració mental o vocal, oferint les pròpies malalties i sofriments, amb el rosari o amb la missa, amb intercessions o accions de gràcies, llegint les Escriptures o amb silenciosa contemplació… És bonic saber que estem units en una cadena que expressa la comunió dels sants envers la missió de demanar, de suplicar: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Mt 7,7). Un hom s’hi apunta personalment o per comunitats. I els més agosarats s’ofereixen en els horaris més complicats o a la matinada. En resulta una experiència eclesial bellíssima, d’una Església que fa cas del seu Senyor que li va dir: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l’Amo dels sembrats que hi faci anar més segadors» (Mt 9,38).
Les vocacions, o millor, els veritables enviats del Senyor, seran sempre fruit de la pregària. Sense l’oració, la missió és desnaturalitza, es converteix en una planificació nostra, eixarreïda, que a voltes pren formes d’ocupació, d’altres d’imposició, de submissió o, fins i tot, de propaganda hostil. Per això us convido a unir-vos a aquesta Cadena d’oració i de petits sacrificis oferts pels qui el Senyor vulgui cridar i vulgui enviar en missió, a treballar pel seu Regne. Ell desitja i espera que li responguem amb amor. La pregària pot molt; confiem-hi!
“Escoltar i seguir la veu de Crist Bon Pastor, deixant-se atreure i conduir per ell i consagrant a ell la pròpia vida, vol dir acceptar que l’Esperit Sant ens introdueixi en aquest dinamisme missioner, suscitant en nosaltres el desig i la determinació joiosa de lliurar la nostra vida i gastar-la per la causa del Regne de Déu”, així s’expressava el Papa Francesc a la Jornada de pregària per les vocacions l’abril passat. I suggeria que calia passar de l’home vell a la vida nova en Crist, i aquest pas el definia com un “èxode”. Això és tota Vocació, o millor encara, la nostra resposta a la Vocació que Déu ens dóna a cadascú.
“Des de la crida d’Abraham a la de Moisès, des del peregrinar d’Israel pel desert a la conversió predicada pels profetes, fins al viatge missioner de Jesús que culmina en la seva mort i resurrecció, la vocació és sempre una acció de Déu que ens fa sortir de la nostra situació inicial, ens deslliura de tota forma d’esclavitud, ens treu de la rutina i la indiferència i ens projecta cap a l’alegria de la comunió amb Déu i amb els germans”. Respondre a la crida de Déu, per tant, és deixar que ell ens faci sortir de la nostra falsa estabilitat per posar-nos en camí cap a Jesucrist, principi i fi de la nostra vida i de la nostra felicitat. Demanem-ho per nosaltres mateixos, i demanem-ho pels infants i joves de la catequesi, de les parròquies i escoles. Amb cadena d’oració humil, confiada i perseverant.
