Un Simposi ecumènic a Roma el novembre passat ha constatat que en els darrers quaranta anys de diàlegs bilaterals entre l’Església Catòlica i la Federació Luterana Mundial, l’Aliança Mundial de les Esglésies Reformades, la Comunió Anglicana, i el Consell Metodista Mundial, s’ha anat reflexionant sobre el contingut i la direcció de la discussió ecumènica en el present i sobretot en el futur. Es constata la gran quantitat d’elements de convergència assolits en quaranta anys de diàleg oficial entre Esglésies i comunitats cristianes, i alhora que cal trobar la manera de comunicar aquests importants resultats als membres de les diferents comunitats cristianes perquè puguem expressar més plenament en la nostra vida de fe el progrés realitzat cap a la unitat. Serà bo examinar detalladament el tema de la recepció de les declaracions comunes, la necessitat d’un testimoni cristià comú a tots els nivells i el nou context en el qual els cristians hem de realitzar la nostra missió.
Ens cal analitzar el futur per discernir quina haurà de ser la configuració del diàleg ecumènic i els passos que caldrà emprendre per a assolir la comunió plena i visible entre tots els qui hem rebut un mateix baptisme. De fet, què significa la comunió en el sentit teològic? No vol dir comunitat en un sentit horitzontal, sinó comunió dels sants, que podríem definir com a participació vertical en el que és ‘sant’, en les ‘coses santes’, és a dir, l’Esperit de Crist present en la Paraula i en els sagraments administrats pels ministres ordenats.
¿Com és possible assolir una valoració diferent de les divergències tradicionals des del punt de vista de la missió i del Regne de Déu? En aquest context, hi ha una nova i prometedora actitud, segons la qual, el diàleg ecumènic és considerat com un intercanvi de dons. Es parla també dels límits de la diversitat i del paper de la jerarquia de les veritats. Finalment, s’han de presentar propostes concretes dirigides a promoure la recerca de la unitat, en particular, i arribar a declaracions comunes sobre el que hem aconseguit junts ecumènicament. Declaracions que podrien prendre la forma d’una afirmació comuna de la nostra fe baptismal, un comentari al Credo apostòlic i al Parenostre. Aquests són alguns dels reptes reals que planteja avui la recerca de la unitat dels cristians. Hi ha molt a demanar i molt a fer.
