Quan el Papa Benet XVI va convocar l’Any de la Fe que estem celebrant, el document de convocatòria era “La Porta de la Fe” (Porta fidei). Va donar-nos en el Crist, com a Porta, la clau per a interpretar aquest temps de celebració dels 50 anys del Concili Vaticà II, i d’aprofundiment en la fe, la conversió i l’anunci de l’Evangeli amb major coratge i fidelitat. És molt suggerent que Jesús mateix s’anomenés “la porta“, mai tancada, sinó que resta sempre oberta vers el misteri de Déu. Ell és aquell pel qual entrem en les realitats que encara no veiem, les revela, per endinsar-nos en el misteri insondable i corprenedor de l’amor de Déu. “Jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se’ls escoltaven. Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges” (Jo 10,7-9).
Ens cal tenir la mirada fixa en el rostre de Jesús: encarnat, sofrent i ressuscitat. I caminar des del Ressuscitat, essent testimonis de la seva veritat i del seu amor que tot ho transformen. En aquest Any de la fe, la Pasqua ens orienta:
• Som invitats a ser més contemplatius i no purament actius. La nostra aportació més específica és el testimoni de la fe, que confessa amb valentia que “Jesús és el Senyor; el Vivent; el Camí, la Veritat i la Vida“.
• Tota l’acció pastoral de les nostres Parròquies i comunitats s’ha d’orientar vers una experiència de fe sòlida, que faci florir la santedat, en la línia del Concili Vaticà II (LG 5), vocació universal a la santedat.
• És bo proposar-se ideals elevats: l’oració, la vivència del diumenge, l’eucaristia, la reconciliació, així com escoltar, viure i anunciar la Paraula de Jesús i testimoniar-la amb caritat exemplar.
• Mirar d’arribar amb contactes cordials i plens d’afecte a les persones que s’han allunyat de la fe, o que no coneixen encara Jesucrist. Hem de ser, nosaltres també, porta cap a Crist, des d’una humil i propositiva nova evangelització. Una Església pobra i misericordiosa; missionera; que surt d’ella mateixa i no és clericalitzada; amb uns pastors propers a la gent, que escolten i curen.
• Estimar amb obres i de veritat cada germà necessitat que trobem en el camí de la vida, ja que en ell hi ha el Crist; el germà és Crist. Amb una atenció preferent per les famílies i la tutela valenta de la vida en totes les seves fases, amb especial atenció als infants i a la gent gran.
• Compartir, coordinar i unir esforços i experiència perquè al poble, a la parròquia i a l’arxiprestat experimentem la comunió eclesial que Crist Ressuscitat ens dóna, unint-nos tots en Ell. Ens cal cultivar una espiritualitat de la comunió, que és do de Déu, i relació fraterna; estima acollidora dels dons recíprocs. Comunitats amb inventiva, que saben ser expressió de l’amor concret de Déu en les més variades situacions de sofriment i de necessitat.
• Arribar a fer realitat l’anunci cristià des del diàleg pastoral, que és una directriu important per al creixement de tots en la recerca de la veritat i en la promoció de la pau, dins un món plural.
La porta viva que és Jesucrist resta sempre oberta, i l’Església viu el misteri de la lluna, que reflecteix la llum del Sol, que és el Crist. Demanem un nou impuls apostòlic, animats per la confiança en la presència de Crist i sostinguts en la força de l’Esperit Sant.