Un cop beneïda l’aigua que ha de donar la nova vida als fills de Déu que han de ser batejats en la Nit de Pasqua o durant tot el temps pasqual, la comunitat reunida renova la seva fe en tot el que Jesucrist ens ha revelat i que l’Església ens ha fidelment transmès. El sacerdot ens exhorta a “renovar les promeses del baptisme, per les quals en altre temps renunciàrem a Satanàs i a les seves obres, i vam prometre de servir Déu fidelment en la santa Església Catòlica”.
I així és com, personalment, responem amb joia, un xic de tremolor -perquè ara en sabem les dificultats per a ser-hi fidels-, i amb molta esperança, perquè estem convençuts que l’Esperit del Ressuscitat ens continuarà ajudant en el camí del compromís cristià i de la fe: “Sí, hi renuncio!” i “Sí, hi crec!”. Cal renunciar de nou al mal i al pecat per poder viure en la llibertat dels fills de Déu. I cal confessar la fe, per viure salvats, per obtenir la gràcia més gran: ser fills de Déu, viure ja la vida eterna. Pau afirma: “Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, et salvaràs. Qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació (Rm 10,9-10). És Déu mateix qui fa possible la confessió de la fe, és l’Esperit Sant qui parla dins nostre, i ens obre el cor a creure i a esperar.
Pasqua és fe, certament. Aquella fe que vam rebre de l’Església (pares, padrins, catequistes…) que ens ha ajudat, i ens ha estimulat. I que les proves i dificultats, pecats i tebiors, també han ajudat a créixer, a fer-se més forta, més audaç, més humil, més entregada. El fonament de tota la fe és la Resurrecció de Jesucrist d’entre els morts, per això sempre és fe pasqual. No creiem en unes idees, sinó que creiem en una persona, Jesucrist, i per Ell tenim accés a la Revelació divina. Ho ha dit bellament Benet XVI: “Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva” (“Déu és amor” 1). Crec, Senyor, però ajuda’m a creure més i millor, sense pors ni covardies!
Pasqua és testimoniatge valent. Els apòstols i els deixebles, les dones, tots els qui reben la gràcia de “veure” el Senyor, queden transformats i surten sense por, i amb valentia a testimoniar allò que han vist i sentit. Pasqua ens fa ser testimonis. No podem callar, ni podem deixar de proclamar-ho ben alt. Tot ha canviat des de la Resurrecció, i val la pena viure seguint els passos i l’estil de vida que proposa Jesús, les Benaurances, com a Galilea. Així el veiem en el dia a dia., mentre ens acompanya, fins a la fi del món. Caldrà ser valents i dur la seva llum a tots els racons de l’existència humana, perquè tot quedi acollit, guarit, enlairat i transfigurat. Aquesta és l’arrel del compromís cristià de vida. Perquè el món conegui Crist, cregui en Ell i l’estimi.
Aquesta Pasqua li tornem a dir, amb els apòstols: “Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu” (Jo 6,69). Senyor, feu que us conegui, que us estimi i que us sigui sempre testimoni valent de la vostra Resurrecció.
