El papa Francesc en una Carta apostòlica “Maiorem hac dilectionem” acaba d’ampliar les causes de beatificació als qui empesos per la caritat han ofert heroicament la pròpia vida pel proïsme, acceptant lliurement i voluntàriament una mort certa i prematura amb la intenció de seguir Jesús. L’oferiment de la vida en un acte extrem de caritat, com p. ex. assistint un malalt que pot acabar contagiant una malaltia mortal, serà en endavant signe clar de santedat. Aquesta causa de beatificació se suma a les altres 3 ja existents: martiri, virtuts heroiques i causes excepcionals.
Es tracta de viure i oferir un amor que és unió íntima i valuosa amb els sofriments redemptors de Crist. Ell és l’Anyell Pasqual que sofreix la passió i la mort per tots, i ha ressuscitat. També els apòstols van sofrir passió per unir-se definitivament al seu Senyor, i viure la vida eterna. La seva mort no fou un fracàs, i encara avui la celebrem i l’estimem amb fe. Jesucrist “estimà fins a l’extrem els seus apòstols…” (Jo 13). La Passió del Senyor –que encara continua- és un gran acte d’Amor. És l’Amor que venç el maligne, que salva, que redimeix, que tot ho il·lumina amb la llum nova de l’estimació, que canvia les llàgrimes en cants de joia i de lloança… Estimem el misteri de l’amor que s’amaga en la Pasqua i contemplem-lo a l’Eucaristia, amb aquell sentiment íntim d’astorament eucarístic, de què parla Joan Pau II (“Ecclesia de Eucharistia”) i en la presència de Jesús en els germans (Mt 25). Mirem el rostre de Crist en el germà, com feren tants sants al llarg dels segles, perquè el Fill ens vulgui revelar el Pare, i això ens basti. L’Eucaristia ha de ser la força dels apòstols, dels màrtirs i dels sants que ofereixen la vida per amor a Jesús i a semblança seva. Hem d’estimar l’Eucaristia, perquè és el signe eloqüent d’aquest amor total, lliure, gratuït, sacrificat, generós… que ens fa capaços d’estimar fins a l’extrem, de caminar amb Crist, envers el proïsme, encara que estiguem cansats i afeixugats. D’ella brolla la força d’estimar!
En el cor de l’Eucaristia està el misteri d’un amor sense límits, el misteri de Jesús que “havent estimat els seus que eren al món els demostrà fins a quin punt els estimava…” (Jo 13). Misteri estremidor, que ens colpeja… D’aquí neix tot. Què seria Jesucrist sense l’amor que ens demostrà? Entrem al Cenacle. D’aquí ha de néixer el nostre petit i humil amor… Som febles, no en sabem mai prou d’estimar; sempre n’hem d’aprendre més… Posar amor on no n’hi hagi, per treure’n amor, aconsellava St. Joan de la Creu. Concretem-nos-ho cadascú. Tantes obres d’amor cristià per fer: als immigrants, als pecadors, als enemics, als portadors de pau i de justícia, a la família, al món… Sobretot cerquem d’estimar “fins a l’extrem”, com Aquell “que és benèvol i humil de cor” (Mt 11) enfrontant el cansament i les dificultats que sempre porta l’amor a les persones concretes. Tots podem estimar. Està a l’abast de tots. Aquest és el martiri millor i que dóna més fruit. Sta. Teresina de Lisieux deia que sense amor els màrtirs no haurien fet res, ni els apòstols, ni els sants… i que per això “en el cor de l’Església, la meva Mare, jo seré l’amor, i així ho seré tot!”. Reflexionem sobre les 5 característiques de l’amor cristià segons el Cardenal Fr. Xavier Nguyen van Thuan (1928-2002), en procés de beatificació: 1.- L’amor cristià ve de Déu, que és el primer que ens ha estimat; 2.- És amor a tothom; 3.- És amor als enemics; 4.- És donar la vida; i 5.- És servir activament. Es tracta de viure amb Jesús i per Jesús l’amor més gran, el “del qui dóna la vida pels seus amics” (Jo 15,13).
