El drama del terratrèmol d’Haití ha fet que aquest petit país tan pobre aparegui al mapa i coneguem la seva situació real de pobresa i subdesenvolupament. Sovint ens interpel•lem sobre què podem fer davant tanta misèria que prové d’uns pecats de persones i grups, i d’un pecat estructural. El Papa Joan Pau II en parlava així el 25.8.1999: “La interdependència dels sistemes socials, econòmics i polítics crea en el món múltiples estructures de pecat (cf. Sol. Rei Soc. 36). Hi ha una tremenda força d’atracció del mal que porta a considerar com a «normals» i «inevitables» moltes actituds. El mal augmenta i pressiona, amb efectes devastadors, les consciències, que queden desorientades i ni tan sols són capaces de discernir. I en pensar en les estructures de pecat que frenen el desenvolupament dels pobles menys afavorits des del punt de vista econòmic i polític se sent la temptació de rendir-se davant d’un mal moral que sembla inevitable. Però l’anunci de la victòria de Crist sobre el mal ens dóna la certesa que fins i tot les estructures més consolidades pel mal poden ser vençudes i substituïdes per ‘estructures de bé‘ (cf. S.R.S. 39).”
És veritat que estem patint una crisi de greus dimensions que afecta els grups més vulnerables de la societat, però aquesta situació, lluny de ser un pretext per al desànim i per al desencís, ha de servir per a repensar el model econòmic i social que hem forjat i corregir-ne els seus errors i excessos. La pretesa solució marxista s’ha mostrat incapaç (cf. Cent. Annus 42), però perduren en el món fenòmens de marginació i explotació, sobretot, en el tercer món, així com fenòmens d’alienació humana, especialment en els països més avançats. Grans multituds viuen encara en condicions d’una gran misèria material i moral. I existeix el perill que es difongui una ideologia radical de tipus capitalista, que fins rebutja de prendre’ls en consideració, perquè a priori considera condemnat al fracàs qualsevol intent d’afrontar-los i, d’una manera fideista, confia que es resoldran amb el lliure desenvolupament de les forces del mercat.
S’imposa la necessitat de repensar quin futur imaginem i actuar solidàriament per fer viable una “civilització de l’amor“. Empesos per l’Esperit del Déu Amor podem vèncer les estructures de pecat i assentar una comunitat de pau i de justícia. El declivi de les utopies no ens pot conduir al desànim. Tot al contrari: la lluita per la justícia social arreu de la terra, per l’equitat i respecte dels drets humans, per la defensa d’un entorn natural habitable són molt urgents en el nostre present. Escriu Benet XVI a la seva darrera encíclica Caritas in Veritate: “La crisi ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís, a recolzar-nos en les experiències positives i a rebutjar les negatives. D’aquesta manera, la crisi es converteix en una ocasió per a discernir i projectar d’una manera nova. Convé afrontar les dificultats del present en aquesta clau, de manera confiada més que resignada” (n. 21).
La crítica de les zones fosques del present no ha d’interpretar-se en termes derrotistes, sinó com un estímul per a millorar, per fer d’aquest món una llar on tots hi puguem viure dignament, amb la qualitat que correspon a tota persona creada a imatge i semblança de Déu. Així naixerà un compromís solidari sostingut. Com deia molt bé la beata Teresa de Calcuta, “a vegades sentim que el que fem és tan sols una gota en el mar, però el mar fóra més petit si li faltés una gota”.