L’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives va presidir el matí de diumenge 8 de setembre la missa de la festa de la Mare de Déu de Meritxell, per commemorar un any més al Santuari dedicat a la Verge, la Diada de la patrona del Principat d’Andorra.
El Santuari de Mertixell viu aquest dia de joia amb el pelegrinatge d’una gran part de la població del Principat que gaudeixen de la tradicional festa, que és al mateix temps religiosa, social i institucional. Aquest dia s’inicia tradicionalment el curs polític.
Enguany s’han complert 140 anys des de que el Consell General de les Valls d’Andorra, va declarar la Verge patrona de les Valls. L’any vinent en farà 100 que la Santa Seu va reconéixer el patronatge de Meritxell al Principat.
A la eucaristia, Mons. Vives va predicar l’homilia que adjuntem més avall.
Transcripció de la Homilia de la festa de Meritxell de l’Arquebisbe Joan-Enric Vives, el
8 de setembre de 2013:
Benvolguts,
Una salutació sempre molt cordial per a tots aquells que a través de les ràdios o de la Televisió us uniu a la nostra festa, festa gran en la gran solemnitat de la Nativitat de Maria, entre nosaltres advocada sota el nom de Meritxell, la llum del migdia. Aquest és el dia en que els creients del món resen amb tendresa i devoció davant del bressol de la Mare de Déu, recordant la seva Nativitat. Una nena que donarà fills i filles. És el que pensa tota família quan neix una nena. Amb els nois potser es pensa amb l’estirp, però amb les nenes pensem i agraïm el do que ens vindrà de fecunditat i de vida. Tota dona és un petit monument a la fecunditat, al donar vida, contínuament la natura li ho recorda a la condició femenina que pot ser mare, que està cap a ser mare, de persones reals. I això és el gran do de tota dona a la humanitat. Avui l’agraïm en la fe.
Maria és la nova Eva. Així com per Eva va entrar el pecat al món, amb el seu no a Déu, amb el seu fer la seva, amb el seu buscar lo propi, amb el seu egoisme… per Maria entra la gràcia. Això és el que dit de forma poètica s’endevina en el relat de la creació que ens diu que els primers homes, creats lliures, triaren el no a Déu; menjar de “l’arbre de la ciència del bé i del mal”, és a dir, decidir tu el que està bé i el que està malament.
Això és molt d’avui dia. O pitjor, ni decidir. No decidir, no prendre decisions, és el gran drama del jovent d’avui, dels homes i dones d’avui, també dels responsables, el perill de creure’ns que som nosaltres els qui decidim el bé i el mal.
Maria és la nova Eva, la que no decideix ella sinó que escolta Déu, busca la voluntat de Déu, l’estima i la posa en pràctica. Feliç aquella que escolta la Paraula de Déu i la posa en pràctica. Jesús canvià el “piropo” de lloança d’una dona del poble: “Feliç el ventre que et va dur i els pits que vas mamar”, com li va dir una dona del poble a Jesús, i Ell, amb bon humor li recull el “piropo” però el transforma. No, la meva mare no és feliç només per això. La meva mare i tots els qui són com ella, seran feliços perquè posaran en pràctica la Paraula de Déu, perquè l’escoltaran i n’hi faran cas.
Avui Maria ens continua invitant a escoltar Déu, el que Ell mana sobre el bé i el mal. Maria ens revela el camí del bé, perquè estimem, estimem del tot, i estimem de veritat.
El misteri de Déu que es fa home i la participació divina de l’home assumit pel Verb, representen la suma dels béns que Crist ens ha donat, la revelació del pla diví i la derrota de la presumptuosa autosuficiència humana. La vinguda de Déu entre els homes, Maria la fa possible amb el seu sí juvenil, generós, misteriós, difícil d’entendre fins i tot per St. Josep, amb qui ja hi havia un acord matrimonial i que humilment pensava respectar-lo retirant-se’n, i a qui l’àngel li dirà: No tinguis por Josep, acull Maria.
La vinguda de Déu entre els homes per Maria, com una llum brillant, i la realitat divina clarament visible és el do de la salvació. El món ha estat salvat, no estem condemnats al fracàs, podem tenir esperança, optimisme i alegria, a pesar de tants i tants clamors que parlen de forma negativa, d’aquells que són “profetes de calamitats”, com els anomenava el beat Joan XXIII.
En efecte, la celebració d’avui honora la Nativitat de la Mare de Déu, que és ja l’anunci de la salvació que arriba. El seu veritable significat és l’objectiu d’aquell esdeveniment, és a dir, l’Encarnació del Verb. En efecte, Maria, neix, creix, esdevé una gran dona, humil, acompanyadora del seu Fill -i dels apòstols del seu Fill-, receptiva als dons de l’Esperit Sant, a la Pentecosta, per ser la Mare del Rei dels segles, el Rei de la Pau, com l’ha anomenat el profeta Miquees en aquesta breu primera lectura que avui hem proclamat.
Déu és pau, qui acull Déu, tindrà pau. És un dels signes que aculls Déu i que l’estimes. Mai cap home religiós no podrà ser un violent. Podrem tenir comportaments violents però estarem faltant al compromís més profund de la nostra religió cristiana. Nosaltres estem cridats a ser persones que posen pau. Una pau que ha de néixer primer en el propi cor. No en fem res d’una pau només exterior, d’un cessament de violència o d’uns equilibris (per més que s’hagin de fer, a vegades). Però la pau és el respecte a la dignitat de tota persona, l’amor pels més pobres i el servei humil a la justícia, servei perseverant a la recerca del bé comú, i del bé més gran. I sobretot és la pau de quan tu perds perquè els altres guanyin, de donar el que ets tu, perquè els altres visquin, ho sabeu molt bé les pares i les mares de família.
La Mare de Déu ens és avui Mare de la fe. Estem celebrant fins el diumenge de Crist Rei tot un any dedicat a la fe, per tal de descobrir què vol dir ser creient, a què et compromet, quines actituds, quina joia profunda per haver rebut la fe pel baptisme des de menuts en la tradició nostra, i després haver trobat sentit a la vida. El sentit que ens dóna sobre el bé i el mal, l’obediència a Déu, l’amor de Déu, que està per damunt del que nosaltres puguem pactar o decidir o els parlaments o les lleis dictin, amb aquesta actitud que en el món d’avui s’ha instal.lat d’un positivisme. Ara manen aquests ara fan això; ara uns altres; i al final no sabríem on hem d’anar, tot dependria del capità del vaixell. No! La humanitat no depèn del capità del vaixell, no pot dependre-hi.
Hi ha una llei inscrita en el cor que ve de la creació, que ve de Déu; ser homes i dones, que s’estimen, per viure una vida d’eternitat. Aquest és el designi de pau que té Déu sobre la humanitat. I necessita gent valenta com la Mare de Déu, que li ho dóna tot. O com St. Josep el seu digníssim i castíssim espòs, que li ho dóna tot a aquell Nen. El gran Josep que avui apareix a l’Evangeli, no diu res a l’Evangeli; és l’home del silenci però dels fets. Hi ha gent que no parla i fa. Nosaltres a pagès i a muntanya ho sabem molt bé. No cal parlar tant. Hi ha gent que xerra i xerra, parla molt bé, però… què diu? No ho sé; així ho diu la gent. Hem de ser gent que quan sigui sí, sigui sí; i quan sigui no, sigui no. No ens deixem atabalar o per grups de pressió o per manipulacions. Busquem la Llei de Déu que està inscrita en els nostres cors i que si la recerquem amb perseverança, en la consciència, aquest lloc que és com un sagrari de la persona humana, trobarem què vol Déu i com podem dur-ho endavant.
La Mare de Déu de Meritxell, sota aquesta advocació tant bonica, acompanya el nostre Principat d’Andorra, l’ha acompanyat i l’acompanyarà perquè trobem aquell camí de fidelitat a les nostres arrels, a les nostres grans tradicions que no depenguin dels comandaments de vaixells sinó d’Aquell que és el Bon Pastor, Déu mateix. Les connotacions de la nostra història i cultura, de fe i de sentiments profunds del nostre Poble Andorrà, que descobrim a Meritxell, ens l’associen a les arrels més profundes i vitals de la identitat d’Andorra com a País i com a comunitat nacional.
Una identitat gestada i afaiçonada pel curs d’una història mil•lenària, com s’afaiçona la identitat d’una persona per al seu curs vital. És durant la vida que es va fent la persona. També com en la persona, es pot desintegrar. Trobem gent desfeta, trobem ferralla humana pel món a causa de problemes interiors o exteriors. Per tant, Andorra, també com una persona viva, es podria desintegrar si se’n perd la consciència o l’estima de la seva transcendència i la seva dignitat. És un risc que corren sobretot les petites i més febles entitats d’ara, enfront d’una globalització que relativitza els més alts valors, inclosos els compresos en una perspectiva laica, fins al punt d’estar comunament admesa la seva crisi en el moment actual.
I en l’ordre social es converteix en una globalització més insolidària i mercantilista que humanista: la globalització de la indiferència, en expressió del Papa Francesc a l’illa de Lampedusa. Com si tant se’ns en donés el que li pugui passar al país, a la meva família, a la meva parròquia, als meus fills, als meus amics, al futur d’aquest País. No podem ser insensibles, ens hem d’educar i hem d’educar en l’estima de la nostra tradició més viva.
La Diada de Meritxell ens invita a retornar a les fonts, d’on generacions d’andorrans han extret els valors autèntics de la identitat del País i s’han compromès a salvaguardar-los i a defensar-los, a costa de qualsevol sacrifici -“usque ad effusionem sanguinis” (fins a vessar la sang)-, com es diu en la màxima 52 del nostre clàssic Manual Digest–. Referència per tant, a aquest amor a la Pàtria, a aquest amor a les nostres tradicions, aquest amor a les Institucions, que hem de respectar, estimar, enlairar i defensar i fins perdonar, si alguna vegada no ho han fet prou bé. Tenim el País que és més important que les mateixes persones o institucions que l’encarnen.
No tinguis por!, li diuen a Josep, acull Maria perquè porta ja la semença del Verb de Déu. Porta el Rei de la Pau. Per això avui, em faig meves les paraules que ahir al vespre deia el Papa Francesc en aquella vetlla a la qual ens ha convocat, que, com comprendreu, no es tracta de fer dejuni i pregària com vam fer ahir i només ahir, sinó que aquesta pregària ha de continuar, ha de perseverar intensa en aquests dies. Necessitem gent de pau; que d’arreu de la terra sorgeixi un clamor. Som més els qui volem la pau que els qui volen la guerra. Som molt més poderosos si ens unim de forma pacífica, i fem escoltar la nostra veu a Déu i als poderosos de la terra.
Deia el Papa: “Voldria demanar al Senyor, aquesta nit, que nosaltres cristians, els germans de les altres religions, tots els homes i dones de bona voluntat cridéssim amb força: La violència i la guerra mai no són camí per a la pau! Que cadascú miri dins de la seva pròpia consciència i escolti la paraula que diu: Surt dels teus interessos que atrofien el cor, supera la indiferència cap a l’altre que fa insensible el cor, venç les teves raons de mort i obre’t al diàleg, a la reconciliació [es refereix a Síria, és clar], mira el dolor del teu germà i no afegeixis més dolor, atura la mà, reconstrueix l’harmonia que s’ha perdut, i això no amb la confrontació, sinó amb la trobada, amb l’encontre.
Que s’acabi el so de les armes! La guerra significa sempre el fracàs de la pau, és sempre una derrota per a la humanitat. Que ressonin una vegada més les paraules que va dir Pau VIè, a Nacions Unides, el 4 d’octubre de 1965, de forma ben solemne. El Papa Francesc les citava ahir. Pau VIè les digué en francès: Jamais plus la guerre, jamais plus la guerre! C’est la paix, la paix, qui doit guider le destin des peuples et de toute l’humanité!. Mai més la guerra, mai més els uns contra els altres; La Pau s’aferma només amb la pau, la pau no separada dels deures de la justícia, sinó alimentada pel propi sacrifici, per la clemència, per la misericòrdia, per la caritat”. Perdó, diàleg, reconciliació són les paraules i les obres de la pau: a l’estimada nació Siriana, a l’Orient Mitjà, a tot el món. Preguem, jo us ho demano avui intensament, que continuem en aquests dies que vénen. A Déu res no li és impossible, ni canviar els cors dels poderosos. Preguem per la reconciliació i per la pau, contribuïm a la reconciliació i a la pau, i convertim-nos tots, en qualsevol lloc on ens trobem, en homes i dones de reconciliació i de pau.
Que el Senyor ens vulgui beneir en aquesta gran festa de Meritxell que ho és per tot el País. Quin goig veure, un any més, tantíssims que heu pujat al Santuari, com hi hem pujat ja des d’ahir i aquest matí, joves i vellets, malats i sans… Tots ens unim mirant la Mare de Meritxell. Que Ella ens concedeixi la pau que tant necessitem, però també la reconciliació, la saviesa per encertar les decisions; nosaltres, i molt especialment els nostres governants, els responsables dels diversos camps i institucions del nostre País. Que vulgui beneir tot el treball humil però perseverant de les escoles, de les llars d’avis, de les cases, dels majors, de tot el treball als hospitals i a la sanitat, de tots els qui vetllen per la seguretat, bombers i policia i tants d’altres, pels nostres representants elegits democràticament i molt especialment els dos Coprínceps; que sapiguem estar al servei del nostre poble. Això és el que jo li demano per a mi mateix en aquest dia tant solemne a la Mare de Déu de Meritxell. Per molts anys! Bona Festa! Que el Senyor ens doni l’alegria de la fe!
+Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell
MISSATGE del Sant Pare Francesc, amb ocasió de la Festa Nacional del Principat d’Andorra, a l’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives:
“Em plau transmetre a Vostra Excel•lència, amb motiu de la Festa Nacional del Principat d’Andorra, una fraternal salutació, que acompanyo amb la meva més calorosa felicitació a tots els andorrans, al mateix temps que, invocant el dolç nom de Maria Santíssima, demano a Déu que els acompanyi amb la seva gràcia a fi que, arrelats en els valors cristians, continuïn avançant pels camins de la concòrdia, en un clima de serena convivència.”
