Carta Apostòlica Misericordia et misera
FRANCESC
als qui llegiran aquesta Carta Apostòlica,
misericòrdia i pau.
Misericordia et misera són les dues paraules que sant Agustí utilitza per a comentar la trobada entre Jesús i l’adúltera (cf. Jn 8,1-11). No podia trobar una expressió més bella i coherent que aquesta per fer comprendre el misteri de l’amor de Déu quan ve a l’encontre del pecador: «Quedaren només ells dos: la miserable i la misericòrdia»[2]. Experimentar la misericòrdia produeix alegria. No permetem que les afliccions i preocupacions ens la treguin; que estigui ben arrelada al nostre cor i ens ajudi a mirar sempre amb serenor la vida quotidiana.
En una cultura freqüentment dominada per la tècnica, es multipliquen les formes de tristesa i solitud en les que cauen les persones, entre elles molts joves. En efecte, el futur sembla estar en mans de la incertesa que impedeix tenir estabilitat. D’aquí sorgeixen sovint sentiments de malenconia, tristesa i avorriment que lentament poden conduir a la desesperació. Es necessiten testimonis de l’esperança i de la veritable alegria per a desfer les quimeres que prometen una felicitat fàcil amb paradisos artificials. El buit profund de molts pot ser satisfet per l’esperança que portem al cor i per l’alegria que brolla d’ella. Hi ha molta necessitat de reconèixer l’alegria que es revela en el cor que ha estat tocat per la misericòrdia. Fem nostres, per tant, les paraules de l’Apòstol: «Estigueu sempre contents en el Senyor» (Flp 4,4; cf. 1 Ts 5,16).
4. Hem celebrat un Any intens, en el que la gràcia de la misericòrdia se’ns ha donat en abundància. Com un vent impetuós i saludable, la bondat i la misericòrdia s’han escampat pel món sencer. I davant d’aquesta mirada amorosa de Déu, que de manera tan prolongada s’ha posat sobre cadascun de nosaltres, no podem romandre indiferents, perquè ella canvia la vida.
Sentim la necessitat, abans de res, de donar gràcies al Senyor i dir-li: «Heu afavorit, Senyor, el vostre país […]. Heu perdonat la culpa del vostre poble» (Sal 85,2-3). Així és: Déu ha destruït les nostres culpes i ha llençat els nostres pecats al fons del mar (cf. Mi 7,19); no els recorda més, se’ls ha tirat a l’esquena (cf. Is 38,17); com l’Orient és lluny de l’Occident, així allunya de nosaltres els nostres pecats (cf. Sal 103,12).
En aquest Any Sant l’Església ha sabut posar-se a l’escolta i ha experimentat amb gran intensitat la presència i proximitat del Pare, que mitjançant l’obra de l’Esperit Sant li ha fet més evident el do i el mandat de Jesús sobre el perdó. Ha estat realment una nova visita del Senyor enmig nostre. Hem percebut com el seu alè vital es difonia per l’Església i, un cop més, les seves paraules han indicat la missió: «Rebeu l’Esperit Sant, a tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, quedaran sense perdó» (Jn 20,22-23).
5. Ara, conclòs aquest Jubileu, és temps de mirar cap endavant i de comprendre com seguir vivint amb fidelitat, alegria i entusiasme, la riquesa de la misericòrdia divina. Les nostres comunitats continuaran amb vitalitat i dinamisme l’obra de la nova evangelització en la mesura que la «conversió pastoral», que estem cridats a viure[4]. Després ens submergim en la gran pregària eucarística amb el prefaci que proclama: «Perquè tant vau estimar el món que ens enviàreu el Redemptor, i volguereu que fos en tot igual als homes llevat del pecat»[6], és la súplica urgent que realitza el prevere, per a implorar la participació en la vida eterna. Després del Parenostre, el prevere prolonga la pregària invocant la pau i l’alliberament del pecat «per la vostra misericòrdia». I abans del signe de la pau, que es dóna com a expressió de fraternitat i d’amor recíproc a la llum del perdó rebut, ell prega de nou dient: «No mireu els nostres pecats, sinó la fe de l’Església»[8]; i la de la Unció diu així: «Que per aquesta santa Unció i per la seva gran misericòrdia el Senyor t’ajudi amb la gràcia de l’Esperit Sant»[10]. En la celebració eucarística assistim a un veritable diàleg entre Déu i el seu poble. En la proclamació de les lectures bíbliques, es recorre la història de la nostra salvació com una incessant obra de misericòrdia que se’ns anuncia. Déu continua parlant avui amb nosaltres com a amics seus, s’«entreté» amb nosaltres[12], perquè el cor dels creients vibri davant la grandesa de la misericòrdia. Recomano molt la preparació de l’homilia i la cura de la predicació. Ella serà tant més fructuosa, com més hagi experimentat el prevere en sí mateix la bondat misericordiosa del Senyor. Comunicar la certesa que Déu ens estima no és un exercici retòric, sinó condició de credibilitat del propi sacerdoci. Viure la misericòrdia és el camí segur perquè ella arribi a ser veritable anunci de consolació i de conversió en la vida pastoral. L’homilia, com també la catequesi, ha d’estar sempre sostinguda per aquest cor que batega de la vida cristiana.
7. La Bíblia és la gran història que narra les meravelles de la misericòrdia de Déu. Cada una de les seves pàgines està impregnada de l’amor del Pare que des de la creació ha volgut imprimir en l’univers els signes del seu amor. L’Esperit Sant, a través de les paraules dels profetes i dels escrits sapiencials, ha modelat la història d’Israel amb el reconeixement de la tendresa i de la proximitat de Déu, malgrat la infidelitat del poble. La vida de Jesús i la seva predicació marquen de manera decisiva la història de la comunitat cristiana, que entén la pròpia missió com a resposta al mandat de Crist de ser instrument permanent de la seva misericòrdia i del seu perdó (cf. Jn 20,23). Per mitjà de la Sagrada Escriptura, que es manté viva gràcies a la fe de l’Església, el Senyor continua parlant a la seva Esposa i li indica els camins a seguir, perquè l’Evangeli de la salvació arribi a tothom. Desitjo vivament que la Paraula de Déu se celebri, es conegui i es difongui cada vegada més, perquè ens ajudi a comprendre millor el misteri de l’amor que brolla d’aquesta font de misericòrdia. Ho recorda clarament l’Apòstol: «Tota Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir, i educar en en el bé» (2 Tm 3,16).
Seria oportú que cada comunitat, en un diumenge de l’Any litúrgic, renovés el seu compromís a favor de la difusió, coneixement i aprofundiment de la Sagrada Escriptura: un diumenge dedicat enterament a la Paraula de Déu per a comprendre l’inesgotable riquesa que prové d’aquest diàleg constant de Déu amb el seu poble. Caldria enriquir aquest moment amb iniciatives creatives, que animin els creients a ser instruments vius de la transmissió de la Paraula. Certament, entre aquestes iniciatives hi haurà d’haver la difusió més àmplia de la lectio divina, perquè, a través de la lectura orant del text sagrat, la vida espiritual s’enforteixi i creixi. La lectio divina sobre els temes de la misericòrdia permetrà comprovar quanta riquesa hi ha en el text sagrat, que llegit a la llum de tota la tradició espiritual de l’Església, desembocarà necessàriament en gestos i obres concretes de caritat[14], ho estenc ara en el temps, mentre no es disposi contràriament. Vull enfatitzar amb totes les meves forces que l’avortament és un pecat greu, perquè posa fi a una vida humana innocent. Amb la mateixa força, però, puc i he d’afirmar que no existeix cap pecat que la misericòrdia de Déu no pugui abastar i destruir, allà on troba un cor penedit que demana reconciliar-se amb el Pare. Per tant, que cada prevere sigui guia, suport i alleujament a l’hora d’acompanyar els penitents en aquest camí de reconciliació especial.
En l’Any del Jubileu havia concedit als fidels, que per diversos motius freqüenten les esglésies on celebren els preveres de la Fraternitat Sant Pius X, la possibilitat de rebre vàlidament i lícita l’absolució sacramental dels seus pecats[16]. El camí de la vida porta al fet que un home i una dona es trobin, s’estimin i es prometin fidelitat per sempre davant de Déu, sovint s’interromp pel sofriment, la traïció i la solitud. L’alegria dels pares pel do dels fills no és immune a les preocupacions pel que fa al seu creixement i formació, i perquè tinguin un futur digne de ser viscut amb intensitat.
La gràcia del Sagrament del Matrimoni no només enforteix la família perquè sigui un lloc privilegiat en el qual es visqui la misericòrdia, sinó que compromet a la comunitat cristiana, i amb ella tota l’acció pastoral, perquè es ressalti el gran valor propositiu de la familía. De totes maneres, aquest Any jubilar ens ha d’ajudar a reconèixer la complexitat de la realitat familiar actual. L’experiència de la misericòrdia ens fa capaços de mirar totes les dificulttes humanes amb l’actitud de l’amor de Déu, que no es cansa d’acollir i acompanyar[18].
La misericòrdia renova i redimeix, perquè és la trobada de dos cors: el de Déu, que surt a l’encontre, i el de l’home. Mentre aquest es va encenent, aquell el va sanant: el cor de pedra és transformat en cor de carn (cf. Ez 36,26), capaç d’estimar malgrat el seu pecat. És aquí on es descobreix que és realment una «nova criatura» (cf. Ga 6,15): sóc estimat, per tant existeixo; he estat perdonat, aleshores reneixo a una vida nova; he estat «misericordiat», aleshores em converteixo en instrument de misericòrdia.
17. Durant l’Any Sant, especialment els «divendres de la misericòrdia», he pogut adonar-me de la gran quantitat de bé que hi ha al món. Amb freqüència no és conegut perquè es realitza quotidianament de manera discreta i silenciosa. Encara que no arriba a ser notícia, existeixen molts signes concrets de bondat i tendresa dirigits als més petits i indefensos, als qui estan més sols i abandonats. Existeixen persones que encarnen realment la caritat i que porten contínuament la solidaritat als més pobres i infeliços. Agraïm al Senyor el do valuós d’aquestes persones que, davant la debilitat de la humanitat ferida, són com una invitació per a descobrir l’alegria de fer-se proïsme. Amb gratitud penso en els nombrosos voluntaris que amb la seva entrega de cada dia dediquen el seu temps a mostrar la presència i proximitat de Déu. El seu servei és una genuïna obra de misericòrdia i fa que moltes persones s’apropin a l’Església.
18. És el moment de deixar pas a la imaginació a propòsit de la misericòrdia per donar vida a tantes iniciatives noves, fruit de la gràcia. L’Església necessita anunciar avui aquests «molts altres signes» que Jesús va realitzar i que «no estan escrits» (Jn 20,30), de manera que siguin expressió eloqüent de la fecunditat de l’amor de Crist i de la comunitat que viu d’Ell. Han passat més de dos mil anys i, no obstant això, les obres de misericòrdia continuen fent visible la bondat de Déu.
Encara hi ha poblacions senceres que pateixen avui la fam i la set, i desperten una gran preocupació les imatges d’infants que no tenen res per menjar. Grans masses de persones continuen emigrant d’un país a un altre a la recerca d’aliment, treball, casa i pau. La malaltia, en les seves múltiples formes, és una causa permanent de patiment que reclama socors, ajuda i consol. Les presons són llocs en els que, sovint, les condicions de vida inhumana causen sofriments, en ocasions greus, que s’afegeixen a les penes restrictives. L’analfabetisme està encara molt estès, impedint que nens i nenes es formin, exposant-los a noves formes d’esclavitud. La cultura de l’individualisme exacervat, sobretot a Occident, fa que es perdi el sentit de la solidaritat i la responsabilitat vers els altres. Déu mateix continua essent avui un desconegut per a molts; això representa la més gran de les pobreses i el major obstacle per al reconeixement de la dignitat inviolable de la vida humana.
Amb tot, les obres de misericòrdia corporals i espirituals constitueixen fins als nostres dies una prova de la incidència important i positiva de la misericòrdia com a valor social. Ella ens impulsa a posar-nos mans a l’obra per restituir la dignitat a milions de persones que són els nostres germans i germanes, cridats a construir amb nosaltres una «ciutat fiable»[20] per a revestir el seu Senyor, de la mateixa manera ha d’obstinar-se a ser solidària amb aquells que han estat desproveïts, perquè recobrin la dignitat que els ha estat presa. «Anava despullat i em vau vestir» (Mt 25,36) implica, per tant, no mirar cap a un altre costat davant les noves formes de pobresa i marginació que impedeixen a les persones viure dignament.
No tenir feina i no rebre un salari just; no tenir una casa o una terra on habitar; ser discriminats per la fe, la raça, la condició social…: aquestes, i moltes altres, són situacions que atempten contra la dignitat de la persona, enfront de les quals l’acció misericordiosa dels cristians respon abans de res amb la vigilància i la solidaritat. Quantes són les situacions en les que podem restituir la dignitat a les persones perquè tinguin una vida més humana. Pensem només en els nens i les nenes que pateixen violències de tot tipus, violències que els roben l’alegria de la vida. Els seus rostres tristos i desorientats estan impresos en la meva ment; demanen que els ajudem a alliberar-se de les esclavituds del món contemporani. Aquests nens són els joves del demà; com els estem preparant per viure amb dignitat i responsabilitat? Amb quina esperança poden encara el seu present i el seu futur?
El caràcter social de la misericòrdia obliga a no quedar-se immòbils i a desterrar la indiferència i la hipocresia, de manera que els plans i projectes no quedin només en lletra morta. Que l’Esperit Sant ens ajudi a estar sempre disposats a oferir la nostra aportació de manera concreta i desinteressada, perquè la justícia i una vida digna no siguin només paraules boniques, sinó que constitueixin el compromís concret de tots els qui volen testimoniar la presència del Regne de Déu.
20. Estem cridats a fer que creixi una cultura de la misericòrdia, basada en el redescobriment de la trobada amb els altres: una cultura en la qual ningú miri l’altre amb indiferència ni aparti la mirada quan vegi el sofriment dels germans. Les obres de misericòrdia són «artesanals»: cap d’elles és igual a una altra; les nostres mans les poden modelar de mil maneres, i encara que sigui únic el Déu que les inspira i única la «matèria» de la qual estan fetes, és a dir la misericòrdia mateixa, cada una adquireix una forma diversa.
Les obres de misericòrdia toquen tots els aspectes de la vida d’una persona. Podem dur a terme una veritable revolució cultural a partir de la simplicitat d’aquests gestos que saben tocar el cos i l’esperit, és a dir la vida de les persones. És una tasca que la comunitat cristiana pot fer seva, conscient que la Paraula del Senyor la crida sempre a sortir de la indiferència i de l’individualisme, en el qual es corre el risc de caure per viure una existència còmoda i sense problemes. «Sempre teniu pobres amb vosaltres» (Jn 12,8), diu Jesús als seus deixebles. No hi ha excuses que puguin justificar una manca de compromís quan sabem que Ell s’ha identificat amb cadascun d’ells.
La cultura de la misericòrdia es va plasmant amb la pregària assídua, amb la dòcil obertura a l’acció de l’Esperit Sant, la familiaritat amb la vida dels sants i l’apropament concret als pobres. És una invitació urgent a tenir clar on hem de comprometre’ns necessàriament. La temptació de quedar-se en la «teoria sobre la misericòrdia» se supera en la mesura que aquesta es converteix en vida quotidiana de participació i col·laboració. D’altra banda, no hauríem d’oblidar les paraules amb les quals l’apòstol Pau, narrant la seva trobada amb Pere, Jaume i Joan, després de la seva conversió, es refereix a un aspecte essencial de la seva missió i de tota la vida cristiana: « Només ens van demanar que ens recordéssim dels seus pobres, cosa que he procurat de fer amb tot l’interès» (Ga 2,10). No podem oblidar-nos dels pobres: és una invitació avui més actual que mai, que s’imposa en raó de la seva evidència evangèlica.
21. Que l’experiència del Jubileu gravi en nosaltres les paraules de l’apòstol Pere: «No éreu compadits, i ara ell se n’ha compadit» (1Pe 2,10). No guardem només per a nosaltres tot el que hem rebut; sapiguem compartir-ho amb els germans que pateixen, perquè siguin sostinguts per la força de la misericòrdia del Pare. Que les nostres comunitats s’obrin a tots els qui viuen al seu territori, perquè arribi la carícia de Déu a tothom, a través del testimoni dels creients.
Aquest és el temps de la misericòrdia. Cada dia de la nostra vida està marcat per la presència de Déu, que guia els nostres passos amb el poder de la gràcia que l’Esperit infon al cor per a plasmar-lo i fer-lo capaç d’estimar. És el temps de la misericòrdia per a tots i cadascun, perquè ningú pensi que està fora de la proximitat de Déu i de la potència de la seva tendresa. És el temps de la misericòrdia, perquè els dèbils i indefensos, els qui estan lluny i sols sentin la presència de germans i germanes que els sostenen en les seves necessitats. És el temps de la misericòrdia, perquè els pobres sentin la mirada de respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert el que és fonamental a la vida. És el temps de la misericòrdia, perquè cada pecador no deixi de demanar perdó i de sentir la mà del Pare que acull i abraça sempre.
A la llum del «Jubileu de les persones socialment excloses», mentre a totes les catedrals i santuaris del món es tancaven les Portes de la Misericòrdia, vaig intuir que, com un altre signe concret d’aquest Any Sant extraordinari, se celebri a tota l’Església, el XXXIII Diumenge del Temps Ordinari, la Jornada mundial dels pobres. Serà la preparació més adequada per viure la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’univers, el qual s’ha identificat amb els petits i els pobres, i ens jutjarà a partir de les obres de misericòrdia (cf. Mt 25,31-46). Serà una Jornada que ajudarà les comunitats i cada batejat a reflexionar com la pobresa es troba al cor de l’Evangeli i sobre el fet que, mentre Llàtzer estigui ajagut vora la porta de casa nostra (cf. Lc 16,19-21), no hi podrà haver ni justícia ni pau social. Aquesta Jornada constituirà també una genuïna forma de nova evangelització (cf. Mt 11,5), amb la que es renovi el rostre de l’Església en la seva acció perenne de conversió pastoral, per ser testimoni de la misericòrdia.
22. Que els ulls misericordiosos de la Santa Mare de Déu estiguin sempre girats cap a nosaltres. Ella és la primera en obrir camí i ens acompanya quan donem testimoni de l’amor. La Mare de Misericòrdia ens acull a tots sota la protecció del seu mantell, tal com l’art l’ha representada sovint. Confiem en la seva ajuda materna i seguim la seva constant indicació de girar els ulls vers Jesús, rostre radiant de la misericòrdia de Déu.
Donat a Roma, prop de Sant Pere, el 20 de novembre, Solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers, de l’Any del Senyor 2016, quart de pontificat.
FRANCESC
[2] Pastor d’Hermas, 42, 1-4.
[4] Missal Romà, III Diumenge de Quaresma.
[6] Ibíd., Pregària eucarística II.
[8] Ritual de la Penitència, n. 102.
[10] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Sacrosanctum Concilium, 106.
[12] Exhort. ap. Evangelii gaudium, 24 novembre 2013, 142: AAS 105 (2013), 1079.
[14] Cf. Carta amb la qual es concedeix la indulgència amb motiu del Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia, 1 setembre 2015: L’Osservatore Romano ed. Espanyola, 4 de setembre de 2015, 3-4
[16] Exhort. ap. postsin. Amoris laetitia, 19 març 2016, 1.
[18] Missal Romà, Vetlla Pasqual, Pregària després de la Primera Lectura.
[20] Cf. Cebrià de Cartago, La unitat de l’Església catòlica, 7.