“Manteniu-vos en l’amor que us tinc” (Jo 15,9)

Aquestes paraules tan profundes del sermó del comiat de Jesús, segons el quart Evangeli (Jo 13-17), sempre m’han impressionat molt, i com més gran em faig, més m’estimulen. Les veig com el gran ideal de maduresa de la vida. És un manament de Jesús ple de dolcesa i amistat, mana demanant, indica un camí de felicitat, tot invitant a seguir-lo. Romandre, mantenir-se, en l’amor, cosa joiosa i bonica, esdevé programa de vida: “viure en l’amor”, estimar sempre i a tothom. I a més Jesús diu l’amor “seu”, el que Ell ens té, i no el nostre, que sempre seria petit i feble, voluble i moridor. No ens podem conformar amb poc. El seu amor dura per sempre (Sl 136) perquè Jesucrist és la revelació de l’amor del Pare, i el donador de l’Amor que és l’Esperit Sant. El misteri de la Trinitat s’il·lumina molt, quan el contemplem com un misteri d’amor personal. I mantenir-se en el seu amor podem comprendre-ho com el millor programa de vida i de “divinització” del nostre viure humà.

En acabar la gran festa de la Pasqua que hem viscut durant cinquanta dies, ara toca “mantenir-se” fidelment en les promeses donades. Una realitat que està poc de moda. Més aviat sembla que el món, els mitjans de comunicació, la gent… valorem el canvi, la variabilitat, l’adaptació i no pas el romandre fidels a les pròpies conviccions de fe i d’entrega esperançada. Però Jesús recomana “mantenir-se” ferms en l’amor. En el seu, i en el nostre, que li és resposta agraïda, i fruit també de la seva gràcia envers nosaltres. Sta. Teresina de l’Infant Jesús deia: “L’Amor (que és Jesús) no és estimat. Jo faré estimar l’Amor”, i ho afirmava com el seu programa de vida. Per què no ens el fem nostre? Estimar… i ser estimats. Aquí rau tota la felicitat, quan l’amor és sacrificat, autèntic, solidari, generós, sense guardar-se res a canvi, gratuït i joiós pel fet de poder estimar com Déu estima. A Colònies d’infants ja fa anys que cantem una bonica cançó: “Estimar si vols ser feliç, estima i tot canviarà, estima i descobriràs l’alegria d’estimar”.

Sant Pau proposava als fidels de Corint fa dos mil anys un esplèndid himne, gravat avui en moltes llengües en un monòlit al port d’aquella ciutat, que continua captivant tots els nuvis que el trien com a lectura del seu casament, però que no és només per als nuvis sinó per a tots els cristians de tots els temps: “El qui estima és pacient, és bondadós, el qui estima no té enveja; no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista; no s’irrita ni es venja… Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no passarà mai!” (1Co 13,4-8). Tot passarà menys l’amor que restarà eternament. Perquè “Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell” (1Jo 4,16).

Es tracta això sí, de no perdre de vista que parlem de l’amor de caritat, que senyoreja i sublima l’amor eròtic o el d’amistat (cf. Benet XVI “Deus caritas est“, la seva primera encíclica). Amor-caritat transfigurat pel “seu” amor, el que Déu ens infon a l’ànima per redimir-la i per habitar-hi Ell mateix. Quin goig ser batejats i confirmats ja des de ben petits! Perquè Déu habita ja dins nostre, tal com ens prometia Jesús: “Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell” (Jo 14,23).

Compartir