En l’Any Jubilar 2025 estem cridats a redescobrir l’esperança en els signes dels temps que el Senyor ens ofereix. Com afirma el Concili Vaticà II, «l’Església té permanentment el deure d’escrutar els signes dels temps i d’interpretar-los sota la llum de l’Evangeli, talment que, d’una manera adequada a cada generació, pugui respondre als interrogants perennes dels homes sobre el sentit de la vida present i de la futura, i sobre la relació de l’una amb l’altra» (GS 4). Per això, el Papa Francesc en la seva Butlla de convocatòria del Jubileu, remarca que és necessari posar atenció a tot allò de bo que hi ha en el món per no caure en la temptació de considerar-nos superats pel mal i la violència. En aquest sentit, els signes dels temps, que contenen l’anhel del cor humà vers la presència salvífica de Déu, requereixen ser transformats en signes d’esperança.
El Papa assenyala molts camps on necessitem sembrar-hi esperança: La pau per al món, ara que ens trobem submergits en la tragèdia de la guerra; una visió de la vida més plena d’entusiasme encomanadís als altres; la proposta d’una aliança social per a l’esperança, que sigui inclusiva i no ideològica; el treball pels infants i la natalitat; esperança per als que viuen en condicions de penúria; els malalts que estan a casa o a l’hospital; els joves, perquè els seus somnis no s’esfondrin; els migrants, que recerquen una vida millor per a ells i les seves famílies; els ancians, que sovint experimenten solitud i abandonament; i esperança per als milions de pobres, que sovint no tenen el més necessari per a viure; i proposa que les nacions més riques, puguin condonar els deutes dels països que mai no podran saldar-los.
L’esperança, juntament amb la fe i la caritat, formen el tríptic de les “virtuts teologals”, que expressen l’essència de la vida cristiana. En el seu dinamisme inseparable, l’esperança és la que assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana. Mentre ens apropem al Jubileu caracteritzat per l’esperança, retornem a la Sda. Escriptura i sentim que l’esperança, que posseïm és àncora segura i ferma de la nostra vida, que penetra més enllà de la cortina del lloc santíssim. Allà, com a precursor nostre, hi ha entrat Jesús (cf. He 6,18-20). És una invitació a no perdre mai l’esperança que ens ha estat donada, a abraçar-la trobant refugi en Déu. L’àncora indica l’estabilitat i la seguretat que, fins i tot enmig de les aigües agitades de la vida, posseïm si ens encomanem al Senyor. Les tempestes mai no podran prevaldre. L’esperança de la gràcia ens fa capaços de viure en Crist superant el pecat, la por i la mort. Aquesta esperança, ens transporta més enllà de les proves i ens exhorta a caminar sense perdre de vista la grandesa de la meta a la qual hem estat cridats, la vida per sempre.
El proper Jubileu, per tant, serà un Any Sant caracteritzat per l’esperança que no defalleix, l’esperança en Déu. Que ens ajudi també a retrobar la confiança necessària en l’Església com en la societat, en les relacions interpersonals, en les relacions internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte de la creació. Que el testimoni creient pugui ser en el món llevat d’esperança genuïna, anunci del cel nou i la terra nova on habiti la justícia i la concòrdia entre els pobles, segons la promesa del Senyor.