El concepte de laïcitat positiva ha estat formulat en temps recents per l’actual cap d’Estat de França i Copríncep d’Andorra Sarkozy en alguns dels seus escrits i en algunes intervencions públiques. En Roma, al desembre passat, tots recordem, potser una mica desconcertats, el discurs de Sarkozy en el qual va proclamar la rellevància de la laïcitat positiva. Ara, Benet XVI ha aprofitat el seu recent viatge a França per a subratllar que la separació de poders, com tantes institucions i construccions intel·lectuals, té origen cristià.
Aquesta separació de poders no implica, com va entendre el laïcisme, que el temporal i l’espiritual hagin d’estar d’esquena l’u de l’altre. L’àmbit espiritual i la dimensió temporal, no corren en paral·lel. Més aviat, si seguim una versió oberta, positiva o integradora de la laïcitat, resulta que el religiós i el polític, sense identificar-se, han de col·laborar estretament per a garantir la centralitat de la dignitat del ser humà i dels seus drets fonamentals. En realitat, l’acció social de l’Església Catòlica en tot el món, cuidant tantes vegades a malalts, empresonats, atenent centres de acollida de Carites, Mans Unides, Intermón, Escoles, esplais de formació i lleure, víctimes de la sida, demostra fins que punt la cooperació de l’Església és essencial en la responsabilitat social de l’Estat.
El diàleg entre Estat i religions, el reconeixement de la llibertat religiosa, han de possibilitar que el món espiritual deixi d’estar proscrit, expulsat en tants països de l’espai públic. Sobretot perquè, agradi més, poc o gens, resulta que dels múltiples aspectes que conformen la realitat, la dimensió espiritual o religiosa és un d’ells i, com a tal, ha de tenir el mateix reconeixement públic, almenys, que els altres factors que componen l’espai de la deliberació pública.
L’Estat ha de crear les condicions, com proclama solemnement l’article 9.2 de la Constitució espanyola, perquè la llibertat, en totes les seves projeccions, sigui real i efectiva. Per tant l’Estat ha de facilitar el normal i raonable desplegament d’aquesta llibertat perquè, encara que alguns no comprenen el pluralisme, l’ésser humà té dret, com assenyala l’article 10.1, també de la nostravigent Constitució, al lliure desenvolupament de la seva personalitat.
Esperem que aquest nou, i vell, concepte de laïcitat positiva, oberta, plural, dialogant, o integradora, vagi a poc a poc acabant amb les versions unilaterals d’un laïcisme que té com gran objectiu l’expulsió del fet religiós, específicament el catòlic, de la vida pública. El pluralisme sempre és positiu per a la convivència humana, l’unilateralisme, com es comprova diàriament, és negatiu, nociu. O no?