L’Advent de l’Any de la Fe (8)

- per Mons. Joan-Enric Vives, Arquebisbe-Bisbe d'Urgell
Comencem avui l’Advent, el temps de l’esperança, que ens ha de portar a revifar el desig de viure un Nadal més ple de fe i d’alegria. I l’esperança autèntica neix de la fe. ¿Què esperaríem, sense fe? ¿com mantindríem atenta l’espera del Messies, sense creure que Ell és el Salvador que esperàvem, que necessitàvem? És perquè creiem que en Jesús, Déu ha pronunciat un sí definitiu i esperançat envers la humanitat, envers els pecadors, i que no el retirarà mai més, que nosaltres tenim una esperança ferma i indefallent. Ell sí que és fidel: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor” (Sl 145,8). Tot passarà, tantes coses que semblen importants i que ens fan córrer tant, de fet són efímeres i a vegades buides de sentit, però les paraules del Crist no passaran, ja que Ell és la Paraula definitiva del Pare, la que existia dels del principi i que “s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres” (Jo 1,14). Sabem per experiència que els qui l’acullen, tenen vida eterna, tenen llum i vida, tenen una joia que ningú no ens podrà prendre mai més. Per això l’esperem, el necessitem, el desitgem. “Senyor, a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que sou el Sant de Déu!” (Jo 6,68-69).Tot això ens apressem a viure-ho novament en l’Advent i el Nadal, i ben especialment a fer-ho “saviesa creient” en aquest Any de la fe, i a saber-ho comunicar amb llenguatge renovat als qui ens envolten.

És cert que per a amplis sectors de la societat, Jesús no és l’esperat, el desitjat, sinó més aviat una realitat que passa desapercebuda, davant la qual no s’hauria de fer ni tan sols l’esforç de comentar. Cal educar a entendre el desig profund del cor humà; mostrar-lo; i fer camí amb les persones perquè les insatisfaccions dels grans desitjos de bé, de pau, de joia… trobin la seva veritable font, que només és Déu. D’una manera significativa, el Catecisme de l’Església catòlica s’obre amb la declaració que «el desig de Déu és inscrit en el cor de l’home, ja que l’home ha estat creat per Déu i per a Déu. Déu no para d’atreure l’home cap a Ell, i només en Déu podrà trobar l’home la veritat i la felicitat que desitja constantment» (n. 27). L’home és el cercador de l’Absolut, un cercador a passos petits i incerts… un «captaire de Déu»”, diu Benet XVI.

L’Advent ha de ser un temps per a revifar el do de la fe que portem des del baptisme i que ens ha estat regalat per l’Esperit Sant. Tinguem fe en aquest do i recomencem el camí, renovem-nos, restaurem allò que potser estava malalt o esmorteït… Llencem-nos endavant amb fe, per a canviar el món, les coses que no ens agraden de nosaltres i dels altres, a acollir la Paraula de Vida que és el Crist, a semblança de la Verge Maria. Ella és la Mare de l’Advent, ja que l’acollí en el seu si amb fe, plena de bondat, tota pura i oberta. Santa Maria de l’Advent, com necessitem invocar-la perquè ens ajudi a creure més i millor, a tenir ganes de canviar, de millorar, de ser més purs… Quanta llum que brolla de la Immaculada per als qui volem viure a fons l’Any de la fe. I que musicals i transparents els versos de Joan Maragall a “La Nit de la Puríssima“: “Sembla que es vegi l´Infinit en tota sa grandesa, en tota sa dolcesa; l´Infinit sense vels, més enllà de la lluna i dels estels… Aquesta nit és bé una nit divina. La Puríssima, del cel va baixant per aquest blau que ella il•lumina, deixant més resplendors en cada estel. Per la nit de desembre ella davalla, i l’aire se tempera, i el món calla…”.

Compartir