Anem resseguint els elements més rellevants de la Vetlla Pasqual per comprendre tota la Pasqua i, d’alguna manera, per captar i aprofundir allò que en tota Eucaristia vivim i celebrem al llarg de tot l’any. Avui us proposo que ens adonem del valor del cant de l’Al·leluia que omple el temps pasqual després del silenci quaresmal, i que continua sempre viu en les celebracions cristianes.
Al·leluia (Halleluyah, de l’hebreu הַלְּלוּיָהּ ), significa “Lloeu Déu!”, o també, “que Yahweh sigui lloat!”, i és una exclamació bíblica de joia, molt comuna a la Sagrada Escriptura, que el judaisme i el cristianisme han adoptat per al seu ús litúrgic. Per a la majoria dels cristians, aquesta és la paraula més alegre que utilitzem per a lloar el Creador i la utilitzem molt en les celebracions. Pasqua s’identifica amb l’Al·leluia. A vegades lloem Déu per alguna cosa, però això no és indispensable, i lloem Déu per Ell mateix. És el que fa l’expressió Al·leluia! Durant els primers segles d’existència de l’Església, solament es cantava l’al·leluia el Diumenge de Pasqua, però més endavant passà a tot el temps pasqual. Sant Agustí relaciona la litúrgia amb el temps celestial, dient que “els qui a la terra diuen «Amén» per a acceptar Déu plenament, en el cel diran «Al·leluia» per a acceptar Déu i per a cantar la seva glòria i el seu poder”.
A la Vetlla Pasqual arriba el moment en què, després de la lectura 8ª o de l’Apòstol, ens disposem, drets i cantant, a acollir Jesús mateix, que ressuscitat, es fa present enmig nostre i ens parla a través de la lectura del seu Evangeli. Per això, a la nit de la Vetlla Pasqual, un diaca s’ha d’acostar al bisbe i li ha de dir: “Reverendíssim Pare; Us anuncio una gran alegria, l’Al·leluia!”. Perquè la joia de la Resurrecció és anunciada, corre de boca en boca, de testimoni en testimoni, “parla de cor a cor”, com deia el beat Cardenal John H. Newman. I cal que li arribi al successor dels apòstols i a tota l’assemblea reunida dels fidels.
Lloem Déu, sobretot, perquè ha ressuscitat Jesús d’entre els morts i l’ha assegut a la seva dreta, en la glòria eterna. Lloem-lo pel seu Amor tan immens, per la seva misericòrdia que tot ho venç, fins la mateixa mort! Aquesta és la meravella més gran: “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici” (Sl 117). I continuen totes les meravelles que Ell obrà en favor del seu poble i de tota la humanitat. Cantar o dir al·leluia, significa tenir consciència que Jesucrist ha vençut el mal, que està Ressuscitat, i que la nostra fe és la victòria que venç el món, ja que realment el Senyor és “el Camí, la Veritat i la Vida” (Jo 14,6).
Podem dir que els cristians som un poble que canta l’Al·leluia, que “canta i camina”, com proposa St. Agustí. Hem de portar a terme la nostra vocació a estar sempre alegres, a servir amb simplicitat de cor, a ser humils i joiosos en tot… sempre disposats a trobar la part positiva, a estimar, sense males cares, o un cor de funeral, diu el Papa Francesc. Hem de redescobrir què significa que ja “hem ressuscitat amb Crist” pel baptisme i que volem cercar sempre “allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu” (Col 3,1).
