El beat Joan Pau II deia que «la qualitat d’una societat i d’una civilització es mesura pel respecte que manifesta cap als més febles dels seus membres» (Any internacional dels minusvàlids, 1981). Es tracta de posar els necessitats al centre de les nostres atencions i prioritats, i sempre amb un cor “compassiu”, que fa seus els patiments del pròxim, com el Bon Samarità de la paràbola.
És en Déu creador de les persones, que els cristians descobrim la dignitat de totes i de cadascuna de les persones humanes. El grau de salut física o mental no afegeix ni treu res a la dignitat de la persona, més encara, si sofreix, el seu sofriment pot donar-li encara drets especials en la nostra relació amb ella, ja que la fa més necessitada. Quan el Papa Benet XVI va visitar Barcelona, va tenir l’encert de “dedicar” al matí un nou temple a Déu, la bellíssima nova Catedral dels pobres, la Sagrada Família de Gaudí, i a la tarda en clara relació de conseqüència, va voler visitar i agrair l’Obra benèfico-social del Nen Déu, institució de caritat bastida fa més de cent anys per uns laics preocupats per la infància desatesa de la ciutat. Volia mostrar la veritat del que diu St. Jaume en la seva carta: “Així com el cos, sense l’esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta” (Jm 2,26). I en aquell àmbit d’atenció als infants malalts i més pobres ens va dir: “Per al cristià, tot home és un veritable santuari de Déu, que ha de ser tractat amb molt respecte i afecte, sobretot quan es troba necessitat. L’Església vol així fer realitat les paraules del Senyor a l’Evangeli: «Us asseguro que allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40). En aquesta terra, aquestes paraules de Crist han impulsat molts fills de l’Església a dedicar les seves vides a l’ensenyament, la beneficència o la cura dels malalts i discapacitats. Inspirats en el seu exemple, us demano que continueu socorrent els més petits i necessitats, donant-los el millor de vosaltres mateixos” (7.11.2010).
Convé molt que els qui pateixen malalties o minusvalideses psíquiques o físiques puguin rebre sempre aquell amor i atencions que els facin sentir valorats com a persones en les seves necessitats concretes. Cerquem la manera d’ajudar-los, de reclamar que no disminueixin les ajudes públiques a les persones més dependents de la societat, que soles mai no se’n podran sortir. Comprometem-nos més per al seu servei i ajudem les institucions que en tenen cura. I no deixem de pregar per tots els qui pateixen i pels qui estan al seu servei, treballant incansablement perquè les persones amb discapacitats puguin ocupar el seu just lloc en la societat i no siguin marginades a causa de les seves limitacions. “Els nens discapacitats són els nostres àngels”, em va dir una vegada una dona senzilla de Terra Santa…