L’estreta relació entre la pròpia fe i la vida espiritual que hem de conrear és una realitat ben patent. Segons els grans analistes de les societats contemporànies, s’està desvetllant un interès creixent per l’espiritualitat, entesa en un sentit ampli. Després d’una etapa materialista i consumista, s’obre, en l’horitzó, una nova concepció de l’ésser humà, entès com una realitat oberta als dons de l’Esperit, com un ésser que transcendeix la seva mera corporalitat, que res de material no el sadolla i que cerca una vida harmònica i una existència de qualitat. Aquesta obertura és una ocasió per a aprofundir en les nostres arrels, però també per teixir ponts amb persones que estan en actitud de recerca, que esperen dotar la seva vida d’un significat ple, que no s’acontenten amb el model basat en el consumisme i en la banalitat, en l’hedonisme fàcil i l’escepticisme pràctic. Aquest reviscolament del sentit espiritual és un bon auguri, admetent, però, que pren formes molt diverses que no, necessàriament, encaixen amb el mode d’entendre la vida espiritual des dels ulls de la nostra fe cristiana.
Certament que es donen avui unes espiritualitats emergents. Des d’aquestes noves formes d’espiritualitat se subratlla especialment el valor de la meditació. S’entén que és un procés de concentració profunda. A través d’exercicis de relaxació i repetició d’un mantra hom mira de submergir-se en la profunditat del propi jo, a la recerca de l’absolut anònim.
Sense negar el valor d’aquestes pràctiques, cal subratllar que la meditació cristiana és, essencialment diferent, pel fet de ser obertura i relació amb Algú que ens interpel·la en un diàleg personal i amorós. La meditació cristiana exigeix la participació de tota la persona de manera activa, conscient i voluntària. Lluny de ser una fugida de la realitat, ens ensenya a trobar-ne el sentit ple.
El diàleg amb les noves formes d’espiritualitat emergent és del tot necessari. Més enllà de la fàcil desqualificació, cal veure la llavor de veritat que hi ha en aquesta recerca de pau, de serenitat, d’harmonia i de sentit. Un diàleg així representa un repte per a tots els interlocutors, una veritable forma d’experiència espiritual. Es tracta d’escoltar l’altre i d’obrir-se un mateix en el testimoniatge personal.
El diàleg, a diferència d’un col•loqui superficial, té per objectiu el descobriment i el reconeixement comú de la veritat. L’obertura a la veritat significa disposició a la conversió. En efecte, el diàleg portarà a la veritat només quan sigui dut a terme, no sols amb coneixement de causa, sinó també amb sinceritat i franquesa, amb l’acolliment i l’escolta de la veritat. És un instrument pastoral i serveix per a l’evangelització. En un diàleg autèntic, no mancarà la força irradiadora. Cal, però, honestedat. Els interlocutors amb perfils nets tenen molta probabilitat de fer-se entendre i de suscitar sincer respecte. Cal, mostrar, explícitament, qui som i què creiem a l’hora d’entrar en el diàleg i fer realitat “l’atri dels gentils”.
