Durant aquestes setmanes d’estiu, en l’Any de la fe, us escriuré amb la intenció d’aprofundir junts en el do més gran que hem rebut del Pare del cel: el do de la fe. La fe és el tresor intangible que hem de comunicar i irradiar en el món, però molt sovint, ens adonem que no tenim ni els instruments, ni la capacitat per mostrar als nostres conciutadans la meravella que atresora aquest do. Voldríem fer-los veure que n’és de meravellosa la fe en el Crist, aquesta relació interpersonal que cadascú estableix amb Ell; voldríem que participessin d’aquest regal, però ens sentim, massa vegades, impotents i experimentem el mateix que sentia Joan Baptista quan es definia com “una veu que crida en el desert” (Lc 3,4). Em proposo reflexionar sobre els neguits de la vida quotidiana, per després, mostrar els eixos de la nostra espiritualitat i fer veure com Jesucrist no és una idea abstracta, ni una teoria vaga, sinó el bàlsam de tots els nostres mals, Aquell qui ve a alliberar-nos.
Vivim una època de profundes transformacions, no solament en el pla econòmic i social, sinó també cultural i espiritual. Aquestes transformacions afecten de ple el nostre mode de viure i de relacionar-nos, però també sacsegen els nostres fonaments i ens exigeixen pensar, a fons, per què creiem el que creiem, quina raonabilitat té la fe que professem, com nodrir i enriquir la nostra vida espiritual. Les innovacions tecnològiques en el camp de la comunicació que ens fan viure en xarxa. El creixent procés de globalització que ens aboca a un món nou, ple de perplexitats, però que també ens posa en contacte amb cultures i tradicions espirituals que desconeixíem. La nostra societat creix en pluralitat, fruit dels fluxos migratoris i de la precarietat de la vida laboral. Entrem en contacte amb persones que tenen conviccions religioses molt profundes, viscudes amb autenticitat, però diferents de les que nosaltres, com a cristians, professem. Aquesta trobada és, d’una banda, una ocasió per a interrogar-nos a fons sobre les pròpies creences, però, també, per mirar d’establir vincles, lligams amb allò genuïnament humà i diví que hi ha en les grans tradicions espirituals de la humanitat.
Amb humilitat i fermesa, estem cridats a manifestar la nostra fe en el Crist, a anunciar explícitament el seu Evangeli, a viure conforme a la Llei de l’Amor més gran, que Ell ens va ensenyar. Contra els pronòstics que havien fet molts saberuts en el passat, la fe cristiana és viva i el món espiritual reneix. Les formes de vida s’han transformat a fons, també les maneres d’expressar i de viure la fe han canviat, però la recerca d’una vida feliç i d’una resposta a les preguntes i neguits de la vida humana subsisteix. Necessitem un sentit últim. No en tenim prou amb viure la vida, ser en aquest món, resoldre les necessitats bàsiques… Anhelem, com diu Viktor Frankl, una vida “amb sentit“.
La fe cristiana no és un codi moral, ni un sistema de normes i imperatius. És una opció fonamental, lliure, un do que Déu ha vessat en el nostre cor, una proposta de vida feliç i harmònica, l’inici de la vida eterna en nosaltres com deia St. Tomàs d’Aquino. La veritat sempre transcendeix els límits de la raó, però creiem que Jesucrist és “el camí, la veritat i la vida” (Jo 14,6), l’acollim com a tal en el nostre ésser i volem que els nostres conciutadans frueixen també d’aquesta veritat.
