La Creu i els cristians

El tema pastoral per als pelegrinatges de 2010 al Santuari de la M. de Déu de Lourdes consisteix a aprendre a fer bé i a estimar el senyal de la Creu, amb Bernadeta. Amb aquest senyal distintiu comencem la nostra vida cristiana, ja des de la mateixa celebració del Baptisme, quan pares i padrins fan el senyal de la creu sobre l’infant que s’ha de batejar. Cal aprendre a fer-lo bé, àmpliament, com la Immaculada Verge Maria el va ensenyar a Sta. Bernadeta. Diuen tots els testimonis que “feia molt bé el senyal de la Creu, sense por a portar-se la mà fins a l’espatlla; sens dubte com ho havia vist fer a la Santíssima Verge (…) el feia ampli, amb lentitud i respecte (…) L’esperit de fe que l’animava es deixava veure en totes les seves accions”.

El Sant Pare Benet XVI ens ensenya que “el senyal de la Creu és el gest fonamental de l’oració del cristià. Significa dir un “sí” visible i públic a Aquell que morí per nosaltres i ressuscità, el Déu que en la humilitat i la debilitat del seu Amor, és el Totpoderós, més fort que tot el poder i la intel•ligència del món” (Àngelus de l’11.09.2005). La creu representa el triomf definitiu de l’amor de Déu sobre tots els mals del món. I és el símbol per excel•lència de la fe cristiana. Està plantada a molts llocs, damunt molts edificis i no només esglésies; ens ajuda en els hospitals, en les escoles, en els cementiris… i fer el senyal de la creu en iniciar un viatge, un àpat, una excursió, un esdeveniment esportiu, ens identifica com a confiats en la salvació que Crist ens ha merescut.

Sembla com si la societat actual europea volgués superar la Creu. Hi ha qui fins i tot fa campanya per eliminar-ne la imatge en els edificis públics en nom de la laïcitat de l’Estat. La creu avui, com ho ha estat també en el passat, és motiu d’escàndol i d’incomprensió per part de qui hi veu el símbol suprem del fracàs, o bé una imposició no compartida. Els bisbes dels països europeus, però, han subratllat recentment que la creu és un símbol d'”identitat europea”, cosa que reflecteix “el patrimoni cultural de les nacions europees”, una mostra de “solidaritat i de diàleg” i “no una imposició o discriminació”. El Crucifix recorda “qui som i cap a on anem” i que “les arrels d’Europa són cristianes”. “Prohibir-lo seria una contradicció”. És el trobament entre la verticalitat de l’amor de Déu i a Déu, i l’horitzontalitat de l’amor al pròxim, sigui qui sigui, que abraça tothom.

La creu, de fet, en si mateixa, és certament una icona terrible de la prepotència destructora i anihiladora de l’ésser humà envers els seus semblants. Tanmateix, per als cristians, la creu ha esdevingut, gràcies a la mort i a la resurrecció del Crist, símbol inconfusible de la victòria del bé sobre el mal, de la bondat sobre la malícia, de l’amor sobre l’odi i la indiferència. La creu no és alguna cosa abstracta. La nostra creu, la que ens toca portar cada dia, és diferent per a cadascun de nosaltres i canvia dia a dia. Tractar d’acollir “la nostra creu” cada dia amb esperit de fe i moguts pel desig de seguir amorosament el Senyor, és el que ens permet de començar a tastar aquella joia que Jesús ens promet i que Ell anomena “seva”. És la joia que el Senyor ressuscitat ens vol donar amb escreix juntament amb la seva pau.

Ser seguidors d’un Crist crucificat, vol dir ser testimonis del Crist ressuscitat. Estimar la creu, la creu que les circumstàncies de la vida ens posen al damunt i que Déu permet, vol dir creure que, si estimem com Jesús, amb la mesura de la creu, també nosaltres podrem experimentar ja des d’aquesta terra, també en el nostre dia a dia, la força transformant de la seva resurrecció.

Compartir