Discernir, acompanyar i integrar. Aquests 3 verbs són una de les claus de la nova Exhortació apostòlica del Papa Francesc “L’alegria de l’amor en la família” (Amoris Laetitia), fruit dels dos Sínodes dels Bisbes dels anys 2014 i 2015, que la van preparar.
El discerniment fa referència directa a la consciència i a la realitat. El Papa Francesc repeteix sovint que un perill a evitar és el de ser abstractes, teòrics, idealistes. Francesc ensenya que no n’hi ha prou amb insistir en qüestions doctrinals, bioètiques i morals sinó que cal “motivar l’obertura a la gràcia […] per tal de presentar el matrimoni més com un camí dinàmic de desenvolupament i realització que com un pes a suportar tota la vida” (AL 37). És en aquest context que el Sant Pare anima a “deixar espai a la consciència dels fidels, que moltes vegades responen el millor possible a l’Evangeli enmig dels seus límits, i poden desenvolupar el seu propi discerniment davant situacions on es trenquen tots els esquemes. Estem cridats a formar les consciències, però no a pretendre substituir-les” (AL 37). Ara bé, el mateix Papa afirma que el discerniment del qual es parla no nega les exigències de veritat i caritat de l’Evangeli proposades per l’Església (AL 300), caient en la gradualitat de la llei (cf. AL 295 i 300) que ens faria caure en el relativisme individualista pel qual la persona sola decideix què és bo i què és dolent. Ans al contrari, s’afirma la llei de la gradualitat, és a dir, un progrés en conèixer, en desitjar i en fer el bé.
Pel que fa a l’acompanyament, l’Exhortació afirma que cal ”acompanyar amb misericòrdia i paciència les etapes possibles del creixement de les persones que es van construint dia a dia” (AL 308). Ara bé, el mateix Papa diu immediatament que cal fer això “sense disminuir el valor de l’ideal evangèlic”. Per això l’Exhortació subratlla la necessitat de guiar els promesos en el camí de preparació al matrimoni i d’acompanyar els esposos en els primers anys de vida matrimonial, oferint alguns recursos concrets per a aquests primers anys (cf. AL 205-230). Aquest acompanyament a les persones també s’ha de produir en les situacions de fracàs matrimonial.
Finalment, la recent Exhortació afirma amb contundència la necessitat d’integrar tothom per tal “d’ajudar cadascú a trobar la seva pròpia manera de participar en la comunitat eclesial, perquè se senti objecte d’una misericòrdia immerescuda, incondicional i gratuïta. Ningú no pot ser condemnat per sempre, perquè aquesta no és la lògica de l’Evangeli” (AL 297). El Papa Francesc diu això no només referint-se als divorciats en una nova unió, sinó a tothom, en qualsevol situació en la qual es trobin. Els preveres tenen la tasca d’“acompanyar les persones interessades en el camí del discerniment d’acord amb l’ensenyament de l’Església i les orientacions del Bisbe” (AL 300). Aquest itinerari imposa un discerniment pastoral que fa referència a l’autoritat del Pastor, jutge i metge, el qual és abans de res “ministre de la divina misericòrdia”, com ensenya el Papa Francesc (“Mitis et misericors Iesus”).
Un document llarg i que s’ha de llegir per parts, però que marcarà línies de caire pastoral per l’ajuda de les famílies, la preparació al matrimoni i l’acollida dels qui viuen situacions irregulars i complexes però en camí de comunió eclesial.