Coincidint amb la festa del Sagrat Cor que tindrà lloc el divendres dia 19 de juny, l’Arquebisbe d’Urgell ha convocat un Recés al Seminari de La Seu d’Urgell, i ha enviat aquesta Carta als preveres i diaques:
“Us adjunto un text enviat pel Cardenal Prefecte de la Congregació per al Clergat que vol ajudar la nostra reflexió i pregària en la diada d’Oració per la santificació dels sacerdots, que està fixada el dia de la Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, que aquest any s’escau el divendres dia 19 de juny.
Al Seminari de La Seu d’Urgell amb els preveres jubilats residents, els de la ciutat i els seminaristes que hi ha viscut el confinament, tindrem un Recés i l’Eucaristia junts a les 12,30 h. de demà dia 19. Us hi podeu unir espiritualment, demanant junts al Senyor que a tots ens concedeixi la gràcia de la fidelitat humil i del servei actiu i generós als fidels que Ell ens ha volgut encomanar, per pura gràcia, sense cap mèrit nostre. I demanar les vocacions al ministeri presbiteral i diaconal que tant necessitem.
Amb la meva oració per tots i cadascun de vosaltres, rebeu la meva abraçada cordial i la meva benedicció en el Crist, el Bon Pastor.
+Joan-Enric, arquebisbe d’Urgell.”
I el text de la Congregació per al Clergat que adjunta és aquest:
PREVERES AMB EL COR DE CRIST
Cinc breus suggeriments de reflexió des del Magisteri del Papa Francesc
El 4 d’agost de 2019, en el 160è aniversari de la mort del sant Rector d’Ars, el papa Francesc va enviar una carta adreçada als preveres, per agrair-los el seu servei generós i per animar-los a abraçar amb amor la seva vocació (papa Francesc, Carta als preveres en ocasió del 160è aniversari de la mort del sant Rector d’Ars, 4 d’agost de 2019).
En aquest valuós escrit, el Sant Pare utilitza sovint la paraula «cor», des de la qual es pot emprendre una reflexió i una meditació amb motiu de la Jornada de Santificació del Clergat, que se celebra cada any el dia de la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús.
Gratitud
«Gràcies per buscar enfortir els vincles de fraternitat i amistat en el presbiteri i amb el vostre bisbe, sostenint-vos mútuament, cuidant el qui està malalt, buscant el qui s’aïlla, animant i aprenent de la saviesa de l’ancià, compartint els béns, sabent riure i plorar junts… que en són de necessaris aquests espais! I també essent constants i perseverants quan heu hagut d’assumir alguna missió aspra, o animar algun germà a assumir les seves responsabilitats; perquè «perdura eternament el seu amor».
Un cor agraït. Ser preveres segons el Cor de Crist significa revestir-se d’Ell, fins a tenir els seus mateixos sentiments. Entre moltes altres virtuts, el Cor de Jesús està obert a la gratitud. Ell dona gràcies al Pare pels prodigis que realitza davant dels petits, amagant-los a qui, per contra, tancat en la presumpció de la saviesa humana, no és capaç de veure’ls (cf. Mt 11,25). Per això, la gratitud és una qualitat específicament cristiana i ha de ser la pròpia de la manera de ser del pastor; sant Pau, en efecte, ens exhorta així: «Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió» (1Te 5,16). El terme que tradueix «doneu gràcies» és «eucaristia». El prevere és assimilat al Cor de Crist d’una manera especial en la celebració de l’Eucaristia, que vincula al sacrifici d’amor del Senyor pel seu poble. Al mateix temps, el papa Francesc ha donat veu amb freqüència al sentiment de gratitud del Poble de Déu vers els preveres, pel generós servei i l’ofrena de la seva existència.
Misericòrdia
«Pels graons de la misericòrdia podem arribar fins al més baix de la nostra condició humana —fragilitat i pecats inclosos— i, en el mateix instant, experimentar el més alt de la perfecció divina: «Sigueu misericordiosos com el Pare és misericordiós». I així ser «capaços d’escalfar el cor de les persones, de caminar amb elles en la nit, de saber dialogar, i fins i tot descendir a la seva nit i la seva foscor sense perdre’s»
Un cor misericordiós. Quan Jesús travessa els pobles i les ciutats, passa guarint i fent el bé a tots aquells que són presoners del maligne (cf. Ac 10,38). Jesús no té por de contaminar-se de la fragilitat humana sinó que, per contra, descendeix als abismes de la debilitat humana i del pecat, per a revelar el Cor misericordiós del Pare que aixeca de les caigudes a cadascun dels seus fills i els crida a l’alegria del perdó. El nom de Déu que Jesús revela és «misericòrdia». A l’homilia de la Santa Missa per a la clausura del Jubileu de la Misericòrdia, el Sant Pare va afirmar que «la veritable porta de la misericòrdia és el cor de Crist».
El prevere, configurat amb Crist, és en primer lloc el ministre de la misericòrdia i de la reconciliació. Portant esculpida al cor la memòria d’haver estat guardat i cridat pel Senyor no degut als mèrits personals, i fent cada dia l’experiència de ser tocat per la misericòrdia de Déu en tot el que viu i realitza, ha de convertir-se en signe acollidor de l’amor de Déu que vol arribar a tots, en cada situació de la vida, per a guarir-los del mal. Necessitem preveres amb actitud misericordiosa, capaços d’acollir, escoltar, acompanyar els germans, de manera particular en el Sagrament de la Reconciliació.
Compassió
«Gràcies per les vegades en què, deixant-vos commoure en les entranyes, heu acollit els caiguts, curat les seves ferides, escalfant els seus cors, mostrant tendresa i compassió com el samarità de la paràbola (cf. Lc 10,25-37). No hi ha res que urgeixi tant com això: proximitat, fer-nos propers a la carn del germà sofrent. Quant de bé fa l’exemple d’un sacerdot que s’apropa i no defuig les ferides dels seus germans! És reflex del cor del pastor que va aprendre el gust espiritual de sentir-se una sola cosa amb el seu poble».
Un cor compassiu. Els Evangelis ens narren sovint que Jesús, davant de les multituds exhaustes i oprimides, sent una profunda compassió (cf. Mt 9,36). En efecte, ell té «entranyes que tremolen», especialment quan troba el dolor i el patiment ocasionats per la malaltia, per la marginació o per qualsevol forma de pobresa material i espiritual; com a Bon Samarità, ple de compassió, Ell s’atura davant de la carn ferida dels germans, la guareix i la restableix, convertint-se en manifestació vivent de l’amor de Déu Pare. Als preveres, ministres de Crist, se’ls demana el mateix cor compassiu, que s’expressa en la proximitat, en la participació real i integral en els patiments i treballs de la gent, en la capacitat de relacions que revifin l’esperança, en l’atenció de les ferides del Poble, especialment a través de la mediació de la gràcia sacramental.
Vigilància
«Desil·lusionats amb la realitat, amb l’Església o amb nosaltres mateixos, podem viure la temptació d’apegar-nos a una melangiosa tristesa, que els pares d’Orient anomenaven accídia… Tristesa que torna estèril tot intent de transformació i conversió propagant ressentiment i animositat. Germans, quan aquesta tristesa melangiosa amenaci amb ensenyorir-se de la nostra vida o de la nostra comunitat, sense espantar-nos ni preocupar-nos, però amb determinació, demanem i fem demanar a l’Esperit que «vingui a despertar-nos, a sacsejar-nos del nostre ensopiment, a alliberar-nos de la inèrcia. Desafiem el costum, obrim bé els ulls, les oïdes i sobretot el cor, per a deixar-nos descol·locar pel que passa al nostre entorn i pel crit de la Paraula viva i eficaç del Ressuscitat».
Un cor vigilant. En nombroses ocasions Jesús ha destacat la importància de la vigilància del cor que, com a servents fidels, ens porta a esperar amb promptitud l’arribada de l’amo de la vinya; es tracta de fer espai al do de l’Esperit Sant que, també enmig de les ocupacions quotidianes i de les foscors del temps present, ens fa discernir la presència del Senyor, ens torna atents a la seva Paraula, i ens fa diligents en la caritat de manera que no s’apagui l’oli en la llàntia de la nostra vida i, com les verges prudents, anem a l’encontre de l’Espòs que ve. El cor es manté vigilant, però, també a través d’un combat espiritual; Jesús mateix l’afronta en el desert, vencent les temptacions del dimoni i, al cim de la seva vida, tornant a cridar els seus deixebles, els quals, a Getsemaní, es van quedar adormits: «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació» (Mt 26,41). També el prevere topa a vegades amb el que el papa Francesc ha anomenat «el cansament de l’esperança», aquella amargor interior que sovint neix de la distància entre les expectatives personals i els fruits visibles de l’apostolat, o l’aridesa del cor que amb freqüència condueix a arrossegar les tasques pastorals i la pròpia pregària vers el costum, la resignació i fins i tot vers l’abandó. Cal, al contrari, deixar-se sempre «desvetllar» per la Paraula del Senyor i pel crit del Poble de Déu.
Ànim
«Per a mantenir el cor enardit és necessari no descurar aquestes dues vinculacions constitutives de la nostra identitat: la primera, amb Jesús. Cada vegada que ens desvinculem de Jesús o descurem la relació amb Ell, a poc a poc el nostre lliurament es va assecant i els nostres llums es queden sense l’oli capaç d’il·luminar la vida (cf. Mt 25,1-13)… En aquest sentit, vull encoratjar-vos a no descurar l’acompanyament espiritual, tenint algun germà amb qui parlar, confrontar, discutir i discernir en plena confiança i transparència el propi camí… L’altra vinculació constitutiva: acreixeu i alimenteu el vincle amb el vostre poble. No us aïlleu de la vostra gent i dels presbiteris o comunitats. I encara menys no us enclaustreu en grups tancats i elitistes. Això, en el fons, asfixia i enverina l’esperit. Un ministre coratjós és un ministre sempre en sortida»
Un cor animós. Contemplant el Cor de Jesús, podem entendre els dos vincles fonamentals a partir dels quals Ell viu la pròpia missió: el Pare Celeste i el poble. Els Evangelis ens mostren com, en la jornada corrent de Jesús, s’alternen i s’entrellacen en un savi equilibri la cura de la relació amb Déu i la solidaritat activa davant dels germans. La caritat dels seus gestos no està mai separada del silenci i de la pregària, i el cansament d’un ministeri que no es permet ni tan sols el temps de menjar no està mai separat de la voluntat fèrria de retirar-se a part, en llocs solitaris, per a conrear l’íntim diàleg d’amor amb Déu Pare. De la mateixa manera, el prevere segons el Cor de Crist és aquell que «habita» entre el Senyor a qui ha consagrat la vida i el poble al qual ha estat cridat a servir; ell podrà viure una fecunda caritat pastoral en la mesura en què no s’apagui en Ell la vida interior, la pregària personal i comunitària i el fet de deixar-se guiar en l’acompanyament espiritual.
Les cinc paraules proposades per a la Jornada de Santificació del Clergat, extretes de la Carta que el papa Francesc ha adreçat als preveres l’agost passat, es refereixen a un cor sacerdotal realment «consagrat» al cor de Crist, o sigui, arrelat en la relació personal amb Ell i per Ell configurat amb els seus mateixos sentiments.
Com s’ha posat en relleu en l’àmbit psiquiàtric i psicoterapèutic respecte a alguns problemes d’índole moral i afectiva de la vida dels preveres, la vitalitat i la cura d’aquesta relació espiritual amb Déu, juntament amb el desenvolupament d’una bona maduresa humana i de sanes relacions interpersonals, constitueixen el millor ambient per a la custòdia del celibat sacerdotal i de l’espiritualitat presbiteral.
El que, en canvi, representa un alt potencial de risc en la vida del prevere és això que ha estat denominat «dèficit d’intimitat». Cada estat de vida, per a ser abastat integralment i protegit d’incursions amenaçadores, ha de conrear una particular «relació íntima» que en torni a valorar les possibilitats així com que contingui els seus perills: per un prevere es tracta d’amistat personal i quotidiana amb el Senyor.
La premissa humana, psicològica i espiritual pel bon resultat d’una vida sacerdotal és, per tant, la relació íntima amb Déu. El dèficit d’intimitat no és cap altra cosa sinó l’aridesa de la vida espiritual i, en conseqüència, el decaïment d’aquesta amistat profunda, interior i vital amb el Senyor que constitueix la base per a la fecunditat personal i pastoral. El prevere que ja no prega amb fidelitat i descuida els elements que sostenen la seva relació d’intimitat amb el Senyor acumula un «dèficit» perillós, que pot generar sensació de buidor, percepció de frustració i insatisfacció, dificultat en la gestió de la soledat, de les necessitats i dels afectes, fins i tot el risc d’exposar-se a amistats i vincles «externs» que, arribats a aquest punt, podrien causar un enfonsament d’un edifici humà i espiritual ja marcat per diverses fissures.
Perquè el prevere sigui configurat al Cor de Crist cal que l’eix de la seva vida quotidiana i el fonament de la seva estructura humana i espiritual estiguin constituïts per l’humus interior sostingut per la profunda amistat personal amb el Senyor, a partir de la qual la gestió de la pròpia vida, el celibat i la missió apostòlica poden ser psicològicament habitables i espiritualment fecunds.